El tabarquí (en lígur tabarchin) és una variant de la llengua lígur que es parla a les illes de l'arxipèlag del Sulcis, en concret als nuclis de Carloforte (U Pàize) ―a l'illa de San Pietro―, i de Calasetta (Câdesédda) ―a l'illa de Sant'Antioco―, a la província de Carbonia-Iglesias de Sardenya.
Su Tabarchinu (tabarchin) est una bariedadi de s'antigu idioma liguri, fueddau me is biddas de Carloforte (U Paize) e Calasetta (Cadeseda), e in dd-una parti de is isulas de Santu Pedru e Sant'Antiogu, in sa Meria o Provìntzia de Carbònia-Igrèsias.
El Dia de Sardenya (Sa die de sa Sardigna en sard) és una festa instituïda pel consell regional de Sardenya el 14 de setembre de 1993 com a festa del poble sard[1].
Sa die de sa Sardigna est una festa posta dae sa RAS in su 14 de capidanne de su 1993 comente festa de su pòpolu sardu[1].
Entrada a Sàsser Giuanne Maria Angioy
Intrada in Tàtari de Giuanne Maria Angioy
Articles relacionats
Artìculos ligados
Juanne Maria Angioy Revolta sarda del 1794 Història de Sardenya
Juanne Maria Angioy Revolutzione sarda de su 1794 Istòria de sa Sardigna
Enllaços externs
Ligàmenes esternos
La diada de Sardenya (sa die de sa Sardigna, en sard, AFI: sa ˈði.e ðe za zaɾˈdiɲɲa; en sasserès La dì di la Sardhigna, en gal·lurès La dì di la Saldigna, en alguerès lo dia de la Sardenya) és una festivitat instituïda pel govern sard el 14 de setembre de 1993 com a festa del poble sard[1].
Sa die de sa Sardigna est una festa posta dae sa RAS in su 14 de capidanne de su 1993 comente festa de su pòpolu sardu[1].
La festa recorda la rebel·li del 28 d'abril del 1794, quan el virrei Vincenzo Balbiano, juntament amb els funcionaris de la Casa dels Savoia, va haver de fugir de Càller i de Sardenya arran de la negativa del govern torinès de reconèixer els drets històrics del poble sard.
Sa festa serbit pro ammentare sa rebèllia de su 28 de abrile de su 1794. In cussa die su vicerè Balbiano, impare a sos àteros amministradores continentales, si nch'est dèpiu fughire dae Casteddu e sa Sardigna, ca su guvernu torinesu aiat refudau de reconnòschere sos deretos de sos sardos chi teniant dae sèculos.
La societat sarda del moment reclamava un consell d'estat propi, la seu del virregnat i un ministeri d'afers sards a Torí.
Sos sardos boliant puru unu cunsizu de Istadu insoro, sa sede de su vicerè e unu ministèriu pro sos afares de sa Sardigna in Torinu.
La negativa dels piemontesos va generar la rebel·lió popular que va provocar la fugida del virrei.[1]
Sos piemontesos no aiant atzetau nudda de totu custu, e pro cussu bi aiat àpiu s'atu de rebellìa populare chi est acabbau cun una tuccada de su vicerè.[2]
Història
Istòria
Amb l'augment del descontentament pel tracte de l'administraci piemontesa[1][2][3], les darreres dècades del 1700 va sorgir un moviment rebel que travessà l'illa, encomanat pels esdeveniments revolucionaris de França i els moviments originats en diverses parts d'Europa (Irlanda, Polònia, Bèlgica, Hongria, Tirol).
Cun sa crèschida de su discuntentu in sos cunfrontos de s'amministratzione piemontesa[3][4][5], in sas ùrtimas dècadas de su setechentos s'est creadu unu movimentu de rebbellia chi at rugradu totu s'ìsula, in bighinàntzia cun sos eventos revolutzionàrios frantzesos e sos fermentos nàschidus in vàrias alas de Europa (Irlanda, Polònia, Bèlgiu, Ungheria, Tirolu).
El 1793 una flota francesa havia intentat apropiar-se de l'illa per dos fronts, un al territori de Càller i l'altre a l'arxipèlag de la Magdalena. Encapçalava la flota el jove oficial Napoleó Bonaparte[4], que s'havia refugiat a França després de la insurrecció de Pasquale Paoli a Còrsega, amb el suport dels anglesos.
In su 1793 una flota frantzesa aiat intentadu de s'appropiare de s'ìsula longu duas lìnias, una in su territòriu de Casteddu e s'àtera acante a s'arcipelagu de Sa Madalena, ghiada dae su giòvanu ufitziale Napoleone Bonaparte[6], reparadu in Frantza continentale a pustis de s'insurretzione paolina sustènnida dae sos inglesos. Sos Sardos ant peroe opònnidu resistèntzia e irbentidu custu pianu.
Però el pla va topar amb la resistència sarda, i així va començar a crèixer, en l'opinió pública, un sentiment de revenja cap a la corona dels Savoia per la defensa del Regne.
At cumintzadu duncas a crèschere in s'opinione pùbblica unu sentimentu de revesa in sos cunfrontos de sa Corona sabàuda pro sa defensa de su Regnu.
Retrat de Giuanne Maria Angioy
Pintura de Giuanne Maria Angioy
Els sards van demanar que se'ls reservés una part important dels usos civils i militars i una autonomia més gran respecte de la classe dirigent local[1].
Sos Sardos ant pedidu gai chi si seret riservada a issos s'ala manna de sos impreos tziviles e militares e un'autonomia prus manna respetu a sas detzisiones de sa classe dirizente locale[7].
Davant la negativa final del govern piemontès d'acollir qualsevol demanda[2][3], la burgesia urbana i la resta de la població van organitzar el moviment insurreccional.
A su perentòriu refudu de su guvernu piemontesu de acollire calesi chi siat rechesta[8][9], sa burghesia tzitadina at organizadu cun s'azudu de su restu de sa populatzione su motu insurretzionale.
L'episodi que va conduir definitivament a la rebel·lió va ser la detenció, ordenada pel virrei, de dos caps del Partit Patriòtic, els advocats calleresos Vincenzo Crabas i Efisio Pintor.
S'episòdiu finale chi at giutu a sa cuntestatzione est istadu s'arrestu ordinadu dae su vitzeré de duos capos de su "Partidu Patriòticu", sos abbogados casteddàius Vincenzo Crabas e Efisio Pintor.
El 28 d'abril del 1794, data coneguda com sa die de s'aciappa[1] ('el dia de la captura') la població, enfurismada, va fer fora de la ciutat els 514 funcionaris colonials, virrei inclòs, que el mateix mes de maig d'aquell any van ser embarcats per força. Encoratjades pels fets de Càller, les poblacions de l'Alguer i Sàsser van fer el mateix,[2][3] i posteriorment també l'interior de l'illa.
Su 28 abrile de su 1794 (dada nòdida comente sa dii de s'aciappa[10]) sa populatzione inferotzia at istesiadu de sa tzitade totu sos 514 funtzionàrios continentales, cumprèndiu su vitzeré Balbiano, chi in su mese de maju de cuddu annu sunt istados imbarcados cun sa fortza e bocados de s'ìsula.
Els moviments antifeudals van ser guiats els dos anys següents per Giovanni Maria Angioy,[4][5] alt magistrat del Regne de Sardenya.
Incorazidos dae sos fatos de Casteddu, sas populatziones de S'Alighera e Tàtari ant fatu ateretantu[11][3].
Les forces lleialistes, enfortides arran del tractat de pau entre Napoleó i Víctor Amadeu III, van reprimir la rebel·lió, posant terme a l'experiment revolucionari sard, i l'illa va mantenir-se sota la jurisdicció dels Savoia.[6] Va succeir un període de restauració aristocràtica i monàrquica, que va acabar amb la Fusió perfecta del 1847 (nom amb què es coneix la unió de Sardenya i el Piemont, precedent de la unificació italiana). Malgrat tot, la restauració no va aconseguir sufocar altres tumults espontanis entre el 1802 i el 1821, com ara la Conjura de Palabanda del 1812 (Càller)[7][8][9] o la revolta algueresa del 1821.[10]
Sos motos antifeudales sunt istados posca ghiados pro unos àteros duos annos de Giovanni Maria Angioy,[12][13] magistratu artu de su Regnu de Sardigna, fintzas a candu sunt istaos repressos de sas fortzas lealistas, bessidas prus mannas a pustis de s'istipulatzione de su tratadu de paghe sutascritu de Napoleone e Vittorio Amedeo III. S'esperimentu revolutzionàriu sardu at lòmpidu gai a su tèrmine, e s'ìsula est abarrada suta de sa giurisditzione sabàuda.[14] A cussu est sighidu unu perìodu de restauratzione aristocràtica e monàrchica, finidu cun sa Fusione perfeta de su 1847, chi no at chessidu a istudare unos àteros incumentzos ispontàneos de rebellia acontèssidos tra su 1802 e su 1821, comente sa "congiura de Palabanda" de Casteddu de su 1812[15][16][17] e s'abbolotu aligheresu de su 1821.[18]
Notes
Notas
Operació Anubis
Usuàriu:Adr mm/Operació Anubis
Punt volat en altres llengües
Puntu mediànu in àteras limbas
El punt volat (·) o punt alçat s'utilitza com a signe diacrític en català, entremig de dues eles, quan aquestes estan geminades (l·l).
Su puntu medianu (·) o puntu artziadu, o puntu boladu, s'utilizat comente a signu diacrìticu in sardu, in su casu de sas partigheddas pronominales àtonas chi sighint su verbu. Esèmpiu: - Bos lu mando su pane carasadu pro Nadale? - Eja, manda·nos·nche·lu. Est unu puntu chi s'iscriet a sa metade de s'artura de sa paraula, in logu de sa parte bassa, prus artziadu chi su puntu a sa fine de una frase.
És un punt que s'escriu a la meitat de l'alçada de la ela, en lloc de a la part baixa, més elevat que el punt habitual al final d'una frase.
Su puntu mediànu est istadu seberadu comente una bona alternativa a su tratigheddu, ca dait sa possibilidade de tennere una menzus unidade intrae sa paraula, mentras su tratigheddu est prus impreàdu pro sas paraulas unidas. S'iscritura separada cunsentit fintzas unu mègius tratamentu informatizadu de sos testos, ca unu curretore ortogràficu, antzis de dèpere tènnere in memòria sas millis cumbinatziones possìbiles chi si diant tènnere tra sas partigheddas e su verbu, las at a analizare in manera singulare, siat chi s'agatent separadas (cando sunt antepostas), chi cando sunt ligadas a su verbu, unidas dae su puntu. Sa pronùntzia, posca, sighit sas normas generales, cun totus sas assimilatziones possìbiles chi balent pro sas cunsonantes chi s'agatant a su cumintzu e in fine de paràula.
El punt volat de la ela geminada és substituït per un guionet quan s'ha de separar a final de ratlla.
S'in casu in cale sas matessi partigheddas siant antepostas, depent èssere istacadas: bi nche lu giughides, bos nche lu leades, bos lu leo, mi lu dant.
Aragonès: es fa servir a l'aragonès belsetà .
Aragonesu: s'impreat in s'aragonesu belsetà .
En aquest dialecte aragonès existeixen la l·l geminada i la n·n geminada.
In custu dialetu aragonesu esistent sa l·l addopiada e sa n·n addopiada. Cadelanu: usadu in s'ìnteris de duas elles, cando custas sunt addopiadas l·l.
Occità: s'emprava en occità medieval i actualment en el dialecte gascó on el punt volat és anomenat punt interior.
Otzitanu: s'impreaiat in otzitanu medievale e atualmente in su dialetu gascó ue su puntu boladu est mentovadu puntu interiore.
Distingeix el grafema nh (equivalent del català ny) i la seqüència n·h (n seguida de h fricativa).
Distinghet su grafema nh (ecuivalente de su catalanu ny) e sa sequèntzia n·h (n sighida dae h fricativu).
Per exemple: pertànher / in·hèrn ("pertànyer, infern").
Pro esempru: pertànher / in·hèrn ("apartènnere, inferru").
Dinstingeix el grafema sh (equivalent del català ix de deixar) i la seqüència s·h (s seguida de h fricativa).
Distinghit su grafema sh (ecuivalente de su catalanu essit de dassare) e sa sequèntzia s·h (s sighidu de h fricativu).
Per exemple: deishar / des·har (català "deixar, desfer").
Pro esempru: deishar / des·har (catalanu "dassare, iscontzare").
Aquesta h fricativa de l'occità gascó equival a f en els altres dialectes occitans (in·hèrn = infèrn, des·har = desfar, gahar = gafar).
Custu h fricativu de s'otzitanu gascó agualat a f in sos àteros dialetos otzitanos (in·hèrn = infèrn, des·har = desfar, gahar = gafar).
Cal notar que l'occità no té la l·l geminada.
Bisogniat notare chi s'otzitanu non tenet sa l·l addopiada.
En occità, ll equival a la l·l geminada del català i lh equival a la ll palatal del català.
In otzitanu, ll agualat a sa l·l addopiada dae su catalanu e lh agualat a sa ll palatale de su catalanu.
Per exemple: illustrar (català "il·lustrar") / palha (català "palla").
Pro esempru: illustrar (catalanu "ammustrare") / palha (catalanu "pàgia").
Francoprovençal: el punt volat distingeix el grafema j pronunciat [dz] i el grafema j· pronunciat [ʒ]. el grafema g pronunciat [dz] davant de e, i i el grafema g· pronunciat [ʒ] davant de e, i. el grafema ch pronunciat [ts] i el grafema ch· pronunciat [ʃ].
Francoproventzale: su puntu boladu distinghet su grafema j pronuntziadu [dz] e su grafema j· pronuntziadu [ʒ]. su grafema g pronuntziadu [dz] in antis de e, e e su grafema g· pronuntziadu [ʒ] in antis de e, e. su grafema ch pronuntziadu [ts] e su grafema ch· pronuntziadu [ʃ].
Georgià: s'empra com a coma "," de puntuació.
Georgianu: s'impreat comente sa vìrgula "," de puntegiadura.
Japonès: sovint per separar les paraules estrangeres escrites en katakana si és necessari.
Giaponesu: usadu pro separare sas paràulas istràngias iscritas in katakana si est netzessàriu.
Per exemple パブロ・カザルス (pa-bu-ro·ca-sa-ru-su) per a Pau ("Pablo") Casals o サンティアゴ・デ・コンポステーラ (sa-n-ti--a-go·de·co-n-po-su-te-e-ra) per a Santiago de Compostela.
Pro esempru パブロ・カザルス (pane-bu-ro·ca-sanu-ru-su) pro Pau ("Pablo") Casals o サンティアゴ・デ・コンポステーラ (sanu-n-ti--a-go·de·co-n-po-su-ti-e-ra) pro Santiago de Compostela.
El japonès no empra espais ni cap tipus de puntuació per separar les paraules, sinó que utilitza una combinació d'escriptures: katakana, kanji i hiragana per a aquesta finalitat.
Su giaponesu no impreat ispàtzios nen perunu tipu de puntegiadura pro separare sas paràulas, setuschi utilizat una cumbinatzione de iscrituras: katakana, kanji e hiragana pro custa finalidade.
De vegades també s'empra per a separar llistes, en lloc de la coma japonesa "、" (coneguda com a tōten).
A bortas s'impreat fintzas pro separare listas, in logu de sa vìrgula giaponesa "、" (connota comente a tōten).
En la tipografia japonesa, el "punt mitjà katakana" ("katakana middle dot" com l'anomena el consorci Unicode) té una amplada fixa o completa (fullwidth), que és igual a la majoria dels caràcters kana.
In sa tipografia giaponesa, su "puntu mesu katakana" ("katakana middle doda" comente la nùmenat su cunsòrtziu Unicode) tenet una largària fissa o completa (fullwidth), chi est eguale a sa majoria de sos carateres kana.
I tot i que mentre alguns d'aquests punts apareixen com a quadrats si s'amplien, això no és una propietat definitòria del punt mitjà emprat al Japó.
E cun totu chi, mentras calicunos puntos parent comente a cuadrados si si creschent, custu no est una propiedade definitòria de su puntu mesu impreadu a su Giapone.
Xinès: per separar paraules, com ara en noms estrangers, igual que en japonès.
Tzinesu: pro separare paràulas, pro narrere in nùmenes istràngios, uguale chi in giaponesu.
Per exemple 威廉·莎士比亚 (wēilián·shāshìbǐyà) per William Shakespeare.
Pro esempru 威廉·莎士比亚 (wēilián·shāshìbǐyà) pro William Shakespeare.
Llatí: el punt volat s'utilitzava habitualment al llatí antic per separar les paraules. Va ser substituït més tard per l'espai.
Latinu: su puntu boladu s'utilizaiat a fitianu a su latinu antigu pro separare sas paràulas.
Sard: s'empra com a separador entre verbs i pronoms febles (per exemple, registra·ti).
Est istadu sostituidu prus tardu dae s'ispàtziu.