La Font de Diana és un monument escultòric situat a la cruïlla de la Gran Via de les Corts Catalanes amb el carrer de Roger de Llúria, al districte de l'Eixample de Barcelona.
A Fonte de Alvo é um monumento escultórico situado no cruzamento da Grande Via das Cortes Catalãs com a rua de Roger de Llúria, ao distrito do Eixample de Barcelona.
Creada el 1898 i instal·lada a la seva ubicació el 1919, va ser obra de l'escultor Venanci Vallmitjana i Barbany.
Criada o 1898 e instalada à sua localização o 1919, foi obra da escultor Venanci Vallmitjana e Barbany.
Aquesta és una obra inscrita com a Bé Cultural d'Interès Local (BCIL) a l'Inventari del Patrimoni Cultural català amb el codi 08019/1446.[1]
Esta é uma obra inscrita como Bem Cultural de Interesse Local (BCIL) ao Inventari do Património Cultural catalão com o código 08019/1446.[1]
Vallmitjana havia rebut l'encàrrec de confeccionar una font escultòrica el 1913 per a la cruïlla de la Gran Via amb el carrer del Bruc, comanda per a la que va aprofitar una estàtua de la deessa romana de la caça Diana que tenia ja feta d'anys abans, i que ja havia presentat a la IV Exposició de Belles Arts de Barcelona del 1898.
Vallmitjana tinha recebido a encomenda de confeccionar uma fonte escultórica em 1913 para o cruzamentoa da Grande Via com a rua do Bruc, comanda para a que aproveitou uma estátua da deusa romana da caça Alvo que tinha já feita de anos dantes, e que já tinha apresentado à IV Exposição de Belas Artes de Barcelona do 1898.
Inicialment, aquesta estàtua presentava a la deessa nua, fet que no agradava al consistori conservador presidit per l'alcalde Joaquim Sagnier i Villavecchia, pel que l'escultor va haver de modificar la seva obra i afegir una túnica que cobrís el cos de Diana.
Inicialmente, esta estátua apresentava à deusa nua, fato que não gostava ao conselho conservador presidido pelo prefeito Joaquim Sagnier e Villavecchia, pelo que o escultor teve de modificar a sua obra e acrescentar uma túnica que cobria o corpo de Alvo.
Altre canvi sobre la marxa va ser l'emplaçament, que es va moure del carrer Bruc al de Roger de Llúria, on el 1919 es va construir l'Hotel Ritz, l'autor del qual, Eduard Ferrés, va guanyar aquell any el premi d'arquitectura atorgat per l'Ajuntament.
Outra mudança sobre a marcha foi a localização, que se moveu da rua Bruc ao de Roger de Llúria, onde o 1919 se construiu o Hotel Ritz, o autor do qual, Eduard Ferrés, ganhou naquele ano o prêmio de arquitectura outorgado pela Prefeitura.
La font es va inaugurar el 12 de desembre de 1919.[2]
A fonte inaugurou-se o 12 de dezembro de 1919.[2]
La font es trobava inicialment al mig d'un ampli parterre a la cruïlla dels dos carrers, el qual va ser retallat als anys 1950 per afavorir el trànsit.
A fonte encontrava-se inicialmente no meio de um amplo lote entre as duas ruas, o qual foi recortado a em os anos 1950 para favorecer o trânsito.
Actualment la font s'aixeca sobre un petit estany circular amb base de rocalla, sobre el que s'alça un pedestal amb dos basaments —un quadrat i altre circular— decorats amb grans petxines als seus quatre costats.
Actualmente a fonte levanta-se sobre uma pequena rotunda com base do jardim rocalla, sobre o que se alça um pedestal com dois basamentos —um quadrado e outro circular— decorado com grandes peixes aos seus quatro lados.
Sobre aquest es troba la figura de Diana, asseguda en posició expectativa amb l'arc a la mà, a la recerca d'alguna presa, com correspon a la deessa caçadora.
Sobre este se encontra a figura de Alvo, sentada em posição expectativa com o arco à mão, à busca de alguma presa, como corresponde à deusa caçadora.
A més de l'arc només porta una petita lluna al cap. El moment escollit és al temps de quietud i acció, ja que és el moment previ a posar-se en marxa, el que denota una tensió que fa palesa la influència de Miquel Àngel, especialment en la configuració de braços i cames, situats en un cert contrapposto.
Além do arco só traz uma pequena lua ao chefe. O momento escolhido é ao tempo de quietude e acção, já que é o momento prévio a pôr-se em marcha, o que denota uma tensão que faz patente a influência de Miquel Anjo, especialmente na configuração de braços e pernas, situados num certo contrapposto.
Igualment, l'expressió facial també denota l'influx buonarrotià, ja que mitjançant la tensió del cap i la força dels ulls aconsegueix traslluir l'ànima de la figura, de forma semblant al David del geni florentí, fet pel que es podria afirmar que aquesta és una de les obres més aconseguides de Vallmitjana.[3]
Igualmente, a expressão facial também denota a influxo bem disposto, já que mediante a tensão do chefe e a bastante dos olhos consegue trasludir a alma da figura, de forma semelhante ao David do génio florenti, feito pelo que poder-se-ia afirmar que esta é uma das obras mais conseguidas de Vallmitjana.[3]
La font va ser restaurada el 1987, i va ser reinaugurada per l'alcalde Pasqual Maragall el 16 de novembre d'aquell any.
A fonte foi restaurada o 1987, e foi reinaugurada pelo prefeito Pasqual Maragall em 16 de novembro daquele ano.
Referències
Referêncies
Enllaços
Ligações externas
Article publicat a La Vanguardia el 1919 dedicat a l'obra i vida de Venanci Catàleg de l'Acadèmia de Sant Jordi Fitxa tàcnica Font de Diana al Cercador de Patrimoni arquitectònic de l'Ajuntament de Barcelona Catàleg d'obres dels Germans Vallmitjana al MNAC Col·lecció online Museu Frederic Marès
Artigo publicado à Vanguardia o 1919 dedicado à obra e vida de Venanci Catálogo do Academia de Santo Jordi Ficha tàcnica Fonte de Alvo ao Cercador de Património arquitectónico da Prefeitura de Barcelona Catálogo de obras dos Irmãos Vallmitjana ao MNAC Coleção online Museu Frederic Marès
Venanci Vallmitjana i Barbany (Barcelona, 1826-1919) fou un escultor realista català que juntament amb el seu germà Agapit Vallmitjana i Barbany varen suposar un gran paradigma dins de l'escultura catalana de mitjans del segle XIX. En la seva obra és visible l'orientació cap al realisme i la inclusió d'algun element romàntic sense perdre de vista els fonaments d'una formació clàssica.
Venanci Vallmitjana e Barbany (Barcelona, 1826-1919) foi um escultor realista catalão que juntamente com o seu irmão Agapit Vallmitjana e Barbany supuseram um grande paradigma dentro do escultura catalã de meados do século XIX. Na sua obra é visível a orientação para o realismo e a inclusão de algum elemento romântico sem perder de vista os fundamentos de uma formação clássica.
Fills d'un teixidor (Felip Vallmitjana)[1] s'inicien en l'art de l'escultura modelant figuretes de pessebre i fabricant caretes pel Carnaval. Els primers a veure el talent i l'extraordinària habilitat que tenien per modelar van ser l'escultor Pau Xacó i el religiós i pintor Sebastià Gallès i Pujal veïns de la família.
Filhos de um teixidor (Felip Vallmitjana) iniciam-se na arte da escultura modelando figuretes de pessegueiro e fabricando caretas pelo Carnaval.[1] Os primeiros a ver o talento e a extraordinária habilidade que tinham por modelar foram a escultor Paz Xacó e o religioso e pintor Sebastià Gallès e Pujal vizinhos da família.
Foren ells qui aconsellaren als germans que es matriculessin a l'Escola de Llotja de Barcelona l'any 1844 després que el pare d'ambdós els hi ensenyes les figuretes que els seus fills feien a les nits.
Foram eles quem aconselharam aos irmãos que se matriculassem na Escola de Llotja de Barcelona no ano 1844 depois que o pai de ambos os ensinou as figuretes que os seus filhos faziam às noites.
Sabem que l'any 1850 varen passar ja a la classe d'escultura al natural per haver guanyat les quatre mencions honorífiques que feien falta per fer aquest pas.[2]
Sabemos que no ano 1850 passaram já à classe de escultura ao natural para ter ganhado as quatro menções honoríficas que faziam falta para fazer este passo.[2]
Dins l'Escola de Llotja van ser tutelats i dirigits per un ja gran Damià Campeny, del qual van aprendre molt sobre l'escultura neoclàssica.
Dentro o Escola de Llotja foram tutelados e dirigidos por um já grande Damià Campeny, do qual aprenderam muito sobre o escultura neoclàssica.
Un cop fora, però, no seguiren les pautes del mestre, encara que sempre li van agrair molt les seves ensenyances tal com el seu biògraf Manuel Rodríguez Codolá ens ho indica al seu llibre.[3] La mort de Damià Campeny suposa un trencament definitiu amb els cànons neoclàssics que havien arribat de la mà de Winckelmann, es deixen de costat els temes mitològics i es dóna pas a l'escultura més naturalista i no tan idealitzada.
Um golpe fora, mas, não seguiram as pautas do maestro, ainda que sempre lhe agradeceram muito os seus ensenances tal como o seu biografo Manuel Rodríguez Codolá no-lo indica ao seu livro.[3] A morte de Damià Campeny supõe um rompimento definitivo com os canons neoclássicos que tinham chegado da mão de Winckelmann, se deixam de lado os temas mitológicos e se dá passo à escultura mais naturalista e não tão idealizada.
Juntament amb el seu germà Agapit Vallmitjana, obriren un taller a Barcelona el 1850 situat al carrer Mercaders cantonada Font de Sant Joan i col·laboraren junts en la realització d'obres escultòriques d'origen públic, i a més foren nomenats cavallers de l'ordre americà d'Isabel II. Al seu taller acudiren joves escultors; els primers deixebles de renom que van treballar al taller són Jeroni Miquel Suñol i Pujol o Rossend Nobas i Ballbé.
Juntamente com o seu irmão Agapit Vallmitjana, abriram uma oficina em Barcelona o 1850 situado à rua Mercaders cantonada Fonte de Santo Joan e colaboraram juntos na realização de obras escultóricas de origem pública, e ademais foram nomeados cavaleiros da ordem americano de Isabel II. À sua oficina foram jovens escultores; os primeiros deixáveis de renome que trabalharam na oficina são Jeroni Miquel Suñol e Colina ou Rossend Nobas e Ballbé.
Més endavant trobarem escultors com Joan Flotats i Llucià, Rafael Atché i el més directe de tots els seus deixebles que serà Agapit Vallmitjana i Abarca, fill de Venanci.
Mais adiante encontraremos escultores como Joan Flotats e Llucià, Rafael Atché e o mais direto de todos os seus deixebles que será Agapit Vallmitjana e Abarca, filho de Venanci.
Ja en època modernista cal destacar alguns escultors que van treballar sota les seves ensenyances, com són Eusebi Arnau, Agustí Querol i Josep Llimona.
Já em época modernista faz falta destacar alguns escultores que trabalharam sob as suas ensenances, como são Eusebi Arnau, Agustí Querol e Josep Llimona.
El taller va estar obert fins a 1883.
A oficina esteve aberta até 1883.
Després d'una carrera molt productiva amb el seu germà, Venanci és nomenat membre de l'Academia de San Fernando el 1877 i dos anys més tard professor de l'Escola de Llotja de Barcelona.
Depois de uma carreira muito produtiva com o seu irmão, Venanci é nomeado membro do Academia de San Fernando o 1877 e dois anos mais tarde professor do Escola de Llotja de Barcelona.
El 1883 decideix juntament amb el seu fill obrir un nou taller, separant així definitivament la seva producció de la del seu germà tot i que, el situa al costat del que fins en aquell moment havien treballat els dos germans.
O 1883 decide juntamente com o seu filho abrir uma nova oficina, separando assim definitivamente a sua produção da do seu irmão apesar que, o situa ao lado do que até naquele momento tinham trabalhado os dois irmãos.
Més tard, a començaments del segle XX el traslladà al Carrer Aragó, 290 i posteriorment a la Rambla de Catalunya.
Mais tarde, a começos do século XX transladou-o à Rua Aragó, 290 e posteriormente à Rambla de Catalunha.
Pel que fa a la seva obra l'escenari ideal en el qual es va donar a conèixer a escala estatal van ser les Exposiciones Nacionales de Bellas Artes de Madrid.
Com respeito a a sua obra o palco ideal no qual se deu a conhecer a escada estatal foram as Exposiciones Nacionales de Bellas Artes de Madri.
Hi ha constància que tot i haver la presència de peces dels dos germans en algunes exposicions, el primer a presentar obra fou ell l'any 1858 i ja aquí aconseguí una menció honorífica de segona classe.
Há constância que todo e ter a presença de peças dos dois irmãos em algumas exposições, o primeiro a apresentar obra foi ele no ano 1858 e já aqui conseguiu uma menção honorífica de segunda classe.
També exposa en el certamen de 1862 on és premiat amb una medalla de segona classe per l'obra La Tragèdia que havia de formar part del monument a Calderón de la Barca.[5] Més endavant va participar en l'Exposició de 1864 presentant cinc obres[6] i també a la de 1876. D'altra banda es presentà també el 1856 al concurs-oposició celebrat a Madrid per aconseguir la càtedra d'escultura de l'Escola de Llotja que restava vacant des de la mort de Demià Campeny.[7] El 1860 competeix amb Andreu Aleu per realitzar la figura de Sant Jordi destinada a la fornícula de la façana del Palau de la Generalitat de Barcelona i el 1873 va a París per presentar l'escultura Le Figaro[8] en el concurs obert pel diari d'aquest nom amb la finalitat d'aconseguir una estàtua per ornar la façana del seu edifici, va rebre el segon premi.
Também expõe no certame de 1862 onde é premiado com uma medalha de segunda classe pela obra A Tragédia que tinha de fazer parte do monumento a Calderón da Barca.[5] Mais adiante participou na Exposição de 1864 apresentando cinco obras e também à de 1876.[6] De outra banda apresentou-se também o 1856 ao concurso-oposição celebrado em Madri para conseguir a cátedra de escultura da Escola de Llotja que restava vacante desde a morte de Demià Campeny.[7] O 1860 compete com Andreu Aleu para realizar a figura de Santo Jordi destinada à fornícula da fachada do Palácio da Generalitat de Barcelona e o 1873 vai a Paris para apresentar o escultura Le Figaro[8] no concurso aberto pelo jornal deste nome com a finalidade de conseguir uma estátua por ornar a fachada do seu edifício, recebeu o segundo prêmio.
Finalment el 1883 va quedar finalista en el concurs de models de l'estàtua de Cristòfol Colom que havia de coronar el monument erigit a Barcelona.
Finalmente o 1883 ficou finalista no concurso de modelos da estátua de Cristòfol Pombo que tinha de coroar o monumento erigit em Barcelona.
Façana Banc de Barcelona amb el comerç i la indústria
Fachada Banco de Barcelona com o comércio e a indústria
Els germans Vallmitjana van rebre molts dels seus encàrrecs en conjunt i molts cops ha estat difícil distingir l'autoria de les obres.
Os irmãos Vallmitjana receberam muitos dos seus encarreges em conjunto e muitos trabalhos foi difícil distinguir o autoria das obras.
Un dels primers encàrrecs l'any 1853-1854, foren les estàtues dels Evangelistes i el grup de la Fe, per a l'església de Sant Just de Barcelona.
Um dos primeiros encarreges no ano 1853-1854, foram as estátuas dos Evangelistes e o grupo da Fé, para a igreja de Santo Justo de Barcelona.
L'encàrrec decisiu però que va servir per enaltir els escultors i impulsar la seva carrera fou l'escultura monumental de les al·legories del Comerç i la Indústria, portades a terme per decorar la façana del Banc de Barcelona.
O encarrege decisivo mas que serviu para engrandecer os escultores e impulsionar a sua carreira foi a escultura monumental das al·legories do Comércio e a Indústria, trazidas a termo por decorar a fachada do Banco de Barcelona.
L'arquitecte encarregat de les obres Josep Oriol Mestres, insistí en la contractació del Vallmitjana en comptes de buscar escultors estrangers, ja que ell creia que ho podien fer fins i tot millor i era una manera de donar el reconeixement que es mereixia l'escultura autòctona.[9] Les estàtues són dues matrones al·legòriques del Comerç i la Indústria que flanquegen un escut central que originàriament era l'escut de Barcelona tot i que als anys quaranta va ser substituït per un escut militar.[10] Per la realització d'aquesta obra i gràcies a l'ajuda del banquer Manuel Girona aconseguiren el permís per traslladar el seu taller a la capella de Santa Àgata el 1858 on van estar fins al 1867.
O arquiteto encarregado das obras Josep Oriol Maestras, fez questão da contratação do Vallmitjana em vez de procurar escultores estrangeiros, já que ele achava que o podiam fazer inclusive melhor e era uma maneira de dar o reconhecimento que se merecia o escultura autòctona.[9] As estátuas são duas matrões al·legòriques do Comércio e a Indústria que flanqueiam um escudo central que originalmente era o escudo de Barcelona apesar que aos anos quarenta foi substituido por um escudo militar.[10] Pela realização desta obra e graças à ajuda do banqueiro Manuel Girona conseguiram a permissão para transladar a sua oficina à capella de Santa Àgata o 1858 onde estiveram até o 1867.
Posterior a aquest encàrrec participaren en un projecte oficial junts, al Parc de la Ciutadella on fan diverses contribucions: el Naixement de Venus a la cascada del parc i la decoració de les portes d'entrada al recinte.
Posterior a este encarrege participaram num projecto oficial juntos, ao Parque da Ciutadella onde fazem várias contribuições: o Nascimento de Vénus à cascada do parque e a decoração de traze-las de antemão ao recinto.
Pel que fa a la intervenció a la cascada es data entre 1874-1882; era una projecció de Josep Fontserè i còpia del Château d'eau del Palau Longchamp de Marsella, malgrat que no arriben a ser de la mateixa qualitat i queden com una simple còpia sense gaire atracció.
Com respeito a a intervenção à cascada data-se entre 1874-1882; era uma projecção de Josep Fontserè e cópia do Château de eau do Palácio Longchamp de Marsella, apesar que não chegam a ser da mesma qualidade e ficam como uma simples cópia sem muita atração.
Cal esmentar a més que la realització final de la peça no és seva sinó que l'executà seguint el projecte d'ells l'escultor Eduard Batista Alentorn.
Faz falta mencionar ademais que a realização final da peça não é sua senão que a executa seguindo o projecto deles o escultor Eduard Batista Alentorn.
La segona intervenció són quatre al·legories de l'any 1883,la Indústria i el Comerç realitzades per Venanci i l'Agricultura i la Marina d'Agapit.
A segunda intervenção são quatro al·legories do ano 1883,a Indústria e o Comércio realizadas por Venanci e a Agricultura e a Marinha de Agapit.
En aquest cas són millors en tècnica i execució la parella realitzada per Venanci, per això el 1888 van ser premiades amb la Medalla d'or a l'exposició Universal.[12] Veiem també la incursió dels artistes en el Palau de Justícia projecció de Josep Domènech i Estapà amb col·laboració d'Enric Sagnier on participen en la decoració escultòrica de l'edifici.
Neste caso são melhores em técnica e execução o casal realizado por Venanci, por isto o 1888 foram premiadas com a Medalha de ouro à exposição Universal.[12] Vemos também a incursão dos artistas no Palácio de Justiça projecção de Josep Domènech e Estapà com colaboração de Enric Sagnier onde participam na decoració escultòrica do edifício.
Àmbit religiós: Verge de la Mercè, Sant Jaume, Sant Francesc i Figures de Pessebre(1850), Verge i Nen, Transit de Sant Francesc d'Assís, Santa Isabel emparant a un pobre, Crucifix i Verge Dolorosa (1861), Sant Llorenç i Santa Eulàlia (1864); Quatre imatges per l'església de Bonanova: La verge de Lourdes(1877), Crucifix(1878); Per la capella de Santa Llúcia de Martorell: una Immaculada, Sant Lluís Gonzaga i Sant Ignasi de Loiola.
Âmbito religioso: Verge da Graça, Santo Jaume, Santo Francesc e Figuras de Pessebre(1850), Verge e Menino, Transit de Santo Francesc de Assís, Santa Isabel amparando a um pobre, Crucifixo e Verge Dolorosa (1861), Santo Llorenç e Santa Eulàlia (1864); Quatro imagens pela igreja de Bonanova: A verge de Lourdes(1877), Crucifix(1878); Pela capela de Santa Llúcia de Martorell: uma Immaculada, Santo Lluís Gonzaga e Santo Ignasi de Loiola.
Pel que fa als monuments funeraris destaquem: Panteó de Josep Serra, Resurrecció, Judici Final i Comerç (1861); Obres de gènere: La Caritat (1880), Tirolesos (1881).
Com respeito aos monumentos funeraris destacamos: Panteó de Josep Serra, Resurrecció, Julgamento Final e Comércio (1861); Obras de género: A Caridade (1880), Tirolesos (1881).
Retrats: Figures eqüestres de Prim, O'Donnell i Echagüe (1860), Alfons XII (Ajuntament de Barcelona, 1875), Marquès de Campo (1878).
Retrats: Figuras equestres de Delgado, Ou'Donnell e Echagüe (1860), Alfons XII (Prefeitura de Barcelona, 1875), Marquès de Campo (1878).
Escultura aplicada a l'arquitectura: Estàtues del Comerç i la Indústria (Banc de Barcelona, 1862), treballs a la Universitat de Barcelona (1865) i San Francisco el Grande (Madrid, 1865).
Escultura aplicada à arquitectura: Estátuas do Comércio e a Indústria (Banco de Barcelona, 1862), trabalhos à Universidade de Barcelona (1865) e San Francisco o Grande (Madri, 1865).
Va realitzar una col·lecció d'animals juntament amb el seu germà Agapit: Cap de cavall, Tigre, Lleó, Elefant, Lleó devorant un conill, Parella de camells (1880), que ens permeten veure la tècnica d'ambdós escultors.
Realizou uma colecção de animais juntamente com o seu irmão Agapit: Chefe de cavalo, Tigre, Leão, Elefant, Leão devorando um coelho, Casal de camelos (1880), que nos permitem ver a técnica de ambos escultores.
En la producció d'obres de Venanci es pot apreciar la varietat de temàtiques que va treballar i l'interès a donar a conèixer la seva feina arreu mitjançant la participació en concursos varis.
Na produção de obras de Venanci pode-se apreciar a varietade de temáticas que trabalhou e o interesse a dar a conhecer o seu trabalho por todos os lados mediante a participação em concursos várioss.
A la seva època se'l comparà a Monteverde per la bellesa de les seves obres, a Dubois per la grandiositat que els donava, i a Barie per l'energia que tenien.
À sua época se'lhe comparou a Monteverde pela beleza das suas obras, a Dubois pela grandiosidade que os dava, e a Barie pela energia que tinham.