El comtat de Girona fou un dels comtats que es constituí al sud del Pirineu després de la conquesta franca del territori l'any 785; formà part del territori denominat Marca Hispànica i va ser un dels comtats que donarien origen a la regió coneguda com la Gòtia.
Het graafschap Girona was een van de graafschappen die werden opgericht ten zuiden van de Pyreneeën na de veroveringen door de Franken van dit gebied in 785. Het maakte deel uit van de zogenaamde Spaanse Mark en zou een van de graafschappen zijn die aan de oorsprong ligt van de regio bekend als Gotië.
Va ser governat pels comtes de Girona que molt sovint foren també comtes de Barcelona.
Het graafschap werd bestuurd door de graven van Girona die vaak ook graaf van Barcelona waren.
Orígens
Ontstaan
Els orígens del comtat es troben en la reorganització del territori que es dugué a terme per part del poder carolingi després que el 785, la ciutat de Girona es rebel·lés contra el domini àrab i es lliurés als francs; aleshores, fou nomenat comte de Girona un noble d'origen got de nom Rostany.
Het ontstaan van het graafschap gaat terug tot de territoriale reorganisatie doorgevoerd in het Frankenrijk, nadat in 785 de stad Gerona in opstand was gekomen tegen de Arabische overheersers en zich hadden overgegeven aan de Franken. Daarop werd een edelman van Gotische afkomst genaamd Rostany tot graaf van Girona aangesteld.
Aquest primitiu comtat de Girona anava des de la Mar Mediterrània fins al Montseny i la Tordera per la banda de ponent i les muntanyes d'Osona o les Guilleries per nord-oest, incloent-hi els pagi de Besalú i Empúries.
Dit primitieve graafschap Girona strekt zich uit van de Middellandse Zee tot aan de Montseny en de Tordera in het westen en de bergen van Osona of de Guilleries in noordoosten, waaronder de pagi van Besalú en Empúries.
El domini franc
Frankisch domein
Després de Rostany, fou comte de Girona Odiló, a partir del 801 o potser el 811.
Na Rostany, werd Odiló graaf van Girona, vanaf 801 of 811.
Cap al 813 o abans, el pagus d'Empúries es va separar de Girona convertint-se en comtat sota el govern del comte Ermenguer.
Rond 813 of iets daarvoor, zou de gouw van Empúries zich afscheiden van Girona en een zelfstandig graafschap worden onder graaf Ermenguer.
El 817, el comtat de Girona, juntament amb el comtat de Narbona, el comtat de Rosselló, el comtat de Barcelona i el comtat d'Empúries, va integrar-se dins de la Marca de Septimània.
In 817, werd het graafschap Girona, samen met het graafschap Narbonne, Rosselló, Barcelona en Empúries, geïntegreerd in het Markgraafschap Septimanië.
Mort Odiló (cap al 812 o el 817), el comte Berà I de Barcelona fou nomenat també comte de Girona; el 820, Berà fou destituït de tots els seus càrrecs per Lluís el Pietós; aleshores, el comtat de Girona, juntament amb el de Barcelona, passà a Rampó (820 - 825), i a la seva mort, a Bernat de Septimània, el qual fou destituït per Lluís el Pietós el 832.
Na het overlijden van Odiló (omstreeks 812 of 817) werd graaf Berà I van Barcelona ook benoemd tot graaf van Girona. In 820 werd Berà al zijn gebieden ontnomen door Lodewijk de Vrome. Vervolgens ging het graafschap Girona, tezamen met dat van Barcelona, over in de handen van Rampó (820 - 825), en na diens dood, in de handen van Bernhard van Septimanië, die door Lodewijk de Vrome in 832 werd afgezet.
Aleshores, tots els comtats situats al sud del Pirineu, amb l'excepció del comtat d'Urgell i del comtat de Cerdanya, quedaren sota domini de Berenguer de Tolosa; a la seva mort (835), Bernat de Septimània recuperà el poder sent nomenat comte de Tolosa, Narbona, Girona i Barcelona.
Nu kwamen al de graafschappen gelegen te zuiden van de Pyreneeën, met uitzondering van het graafschap Urgell en Cerdanya, onder de heerschappij van Berengar van Toulouse te staan. Na diens dood (835) wist Bernhard van Septimanië terug de macht te grijpen en te worden benoemd tot graaf van Toulouse, Narbonne, Girona en Barcelona.
El 844, a causa de la seva rebel·lió contra Carles el Calb, Bernat de Septimània fou executat a Tolosa; aleshores, el comtat de Girona passà a Sunifred d'Urgell-Cerdanya, que també havia estat nomenat comte de Barcelona.
In 844 werd Bernhard van Septimanië, omwille van zijn opstand tegen Karel de Kale, geëxecuteerd in Toulouse. Daarop ging het graafschap van Girona over Sunifried van Urgell-Cerdanya, die tegelijkertijd werd benoemd als graaf van Barcelona.
Després que, el 848, Sunifred fos assassinat per homes lleials a Guillem de Septimània, fill de Bernat de Septimània, el comtat de Girona fou governat per un comte anomenat Guifré, que el degué regir des del 848 fins al 853.
In 848 werd Sunifried vermoord door mannen trouw aan Willem van Septimanië, zoon van Bernhard van Septimanië, en het graafschap Girona werd nu bestuurd door een graaf genaamd Wifried, die zou regeren van 848 tot al 853.
Segons sembla, entre els anys 862 i 870, el comte de Girona fou Otger; l'any 870, Carles el Calb investí comte de Girona Bernat de Gòtia, també comte de Barcelona, Rosselló i Narbona.
Volgens sommigen was tussen 862 en 870 een zekere Otger graaf van Girona. In 870 stelde Karel de Kale Bernhard van Gotië, aan als graaf van Girona, alsook van Barcelona, Rosselló en Narbonne.
Destituït Bernat de Gòtia per la seva revolta, el 878, Lluís el Tartamut concedí el comtat de Girona a Guifré el Pilós.[1] D'ençà d'aleshores, el comtat de Girona va estar sempre unit al de Barcelona.
Nadat Bernhard van Gotië omwille van zijn opstand in 878 was afgezet, vertrouwde Lodewijk de Stamelaar het graafschap Girona toe aan Wifried I de Harige.[1] Vanaf nu zou het graafschap Girona steeds een eenheid vormen met dat van Barcelona.
La separació de Besalú
De afscheiding van Besalú
El pagus de Besalú havia format part del comtat de Girona fins que Guifré el Pilós nomenà el seu germà Radulf, comte de Besalú, amb la condició que, a la seva mort, el comtat passaria als descendents de Guifré I.
De gouw van Besalú, dat tot dan toe deel had uitgemaakt van het graafschaap Girona, werd door Wifried de Harige afgescheiden door de benoeming van zijn broer Radulf tot graaf van Besalú, onder de voorwaarde dat bij zijn dood het graafschap Besalú zou toevallen aan de nakomelingen van Wifried I.
El comte Sunyer I de Barcelona, Girona i Osona, fill de Guifré el Pilós, hagué d'enfrontar-se al seu germà el comte Miró II de Cerdanya qui, com a fill supervivent més gran, pretenia obtenir l'herència Barcelona; la disputa va resoldre's amb un acord pel qual Sunyer obtenia el reconeixement de Miró, a canvi de cedir-li el Ripollès, inclòs fins llavors dins del comtat d'Osona.
Graaf Sunier I van Barcelona, Girona en Osona, zoon van Wifried de Harige, ging de confrontatie aan met zijn broer graaf Miró II van Cerdanya die, als oudste nog levende zoon van Wifried, zijn aanspraken wou doen gelden op het graafschap Barcelona. Het dispuut zou worden opgelost door het afsluiten van een akkoord waarin Sunier Miró erkende, in ruil voor het gebied van Ripollès, dat tot dan toe had deel uitmaakte van het graafschap Osona.
Els conflictes entre els dos germans reaparegueren no gaire més tard; en una data incerta -entre 913 i 920-, va morir el comte Radulf I de Besalú, germà de Guifré el Pilós; aleshores, Miró, pressionant amb els seus drets sobre Barcelona, Girona i Osona, va imposar-se, i Besalú, tot i haver estat tradicionalment un pagus del comtat de Girona, fou vinculat al comtat de Cerdanya.
Het conflict tussen de twee broers zou kort daarop weer opflakkeren. Op een onzekere datum - tussen 913 en 920 - kwam namelijk Radulf I van Besalú, broer van Wifried de Harige, te overlijden. Vervolgens zou Miró, die zijn rechten op Barcelona, Girona en Osona had weten te doen erkennen, trachten te bekomen dat Besalú, hoewel het traditioneel een pagus van het graafschap Girona was, zou worden toegekend aan het graafschap Cerdanya.
Després de la separació de Besalú, el comtat de Girona quedà configurat pel límit amb el comtat d'Empúries, per sota de Banyoles i el castell de Finestres, cap a les Guilleries, sense la Plana d'en Bas, i, per l'actual límit del bisbat de Vic (pels límits de Susqueda, Osor, Sant Hilari Sacalm, Joanet i Espinelves) fins al coll de Sant Marçal, pels límits d'Arbúcies i del castell de Montsoriu, amb Breda, Hostalric, Tordera i el castell de Montpalau i amb llurs parròquies fins a Arenys de Mar.
Na de afscheiding van Besalú, grensde het graafschap Girona aan het graafschap Empúries, onder Banyoles en het kasteel van Finestres, aan de Guilleries, zonder de Plana d'en Bas, en, binnen de grenzen van het huidige bisdom Vic (grenzend aan Susqueda, Osor, Sant Hilari Sacalm, Joanet en Espinelves) tot aan de pas van Sant Marcial, tot an de grenzen van Arbúcies en het kasteel van Montsoriu, samen met Breda, Hostalric, Tordera en het kasteel van Montpalau en samen met hun parochies tot aan Arenys de Mar.
Evolució del comtat
Ontwikkeling van het graafschap
Malgrat estar unit sempre al comtat de Barcelona des de finals del segle IX, el comtat de Girona tingué una entitat pròpia visible en l'existència de vescomtes de Girona i en l'encunyació de moneda pròpia.
Ondanks het feit dat het sinds het eind van de 9e eeuw een personele unie vormde met het graafschap Barcelona, bleef het graafschap Girona een duidelijk zichtbare afzonderlijk entiteit door het bestaan van burggraven van Girona en de aanmunting van eigen geld.
L'expressió comtat de Girona es mantingué viva fins al segle XIII, quan fou substituïda per l'administrativa de vegueria de Girona.
De naam graaf van Girona wordt tot in de 13e eeuw gevoerd, waarna het werd opvolgd door de vegueria Girona (voogdij Girona).
El 1351 Pere el Cerimoniós creà un nou títol sobre la ciutat i la regió de Girona, el de duc de Girona, sense cap relació, però, amb l'històric comtat de Girona.
In 1351 creëerde Peter de Ceremoniële een nieuwe titel voor de stad en regio van Girona, namelijk die van hertog van Girona, zonder enige band echter met het historische graafschap Girona.
Comtes de Girona
Graven van Girona
Rostany (785 - 801 o 811) Odiló (801 o 811-812 o 817) Berà I (812 o 817 - 820) Rampó (820 - 825) Bernat de Septimània (826-832) Berenguer de Tolosa (832 - 835) Bernat de Septimània (835 - 844) Sunifred d'Urgell-Cerdanya (844 - 848) Guifré I de Girona (848 - 853? o 862?)
Rostany (785 - 801 o 811) Odiló (801 o 811-812 o 817) Berà I (812 o 817 - 820) Rampó (820 - 825) Bernhard van Septimanië (826-832) Berengar van Toulouse (832 - 835) Bernhard van Septimanië (835 - 844) Sunifried van Urgell-Cerdanya (844 - 848) Wifried I van Girona (848 - 853? o 862?)
Odalric (852?-858?)
Odalrik (852?-858?)
Humfrid (858?-862?)
Humfried (858?-862?)
Otger (862 - 870) Bernat de Gòtia (870 - 878) Guifré el Pilós (878 - 897)
Otger (862 - 870) Bernhard van Gotië (870 - 878) Wifried de Harige (878 - 897)
En formar-se les nissagues comtals després de la fi del poder carolingi, el comtat de Girona fou regit pels comtes de Barcelona, amb els dominis patrimonials dels quals aviat es fusionà.
Bij het vormen van de grafelijke huizen in de Karolingische periode, geraakte het huis van de graven van Girona nauw verweven met dat van de graven van Barcelona, waardoor uiteindelijk beide graafschappen steeds in een personele unie bleven.
Les excepcions es troben en els noms de Guifré I de Girona i Otger, independents del casal barceloní.
De uitzonderingen hierop zijn Wifried I van Girona en Otger, die onafhankelijk van de graven van Barcelona over het graafschap zouden heersen.
Vegeu també
Zie ook
Llista de comtes de Barcelona Comtat de Rosselló
Lijst van graven van Barcelona Graafschap Rosselló
Referències
Noten
Enllaços externs
Externe link
Campi Qui Pugui Dades base Abreviació CQP Tipus entitat companyia de teatre Història Fundació 2009 Fundadors Cristina Garcia Jordi Pedrós Organització i govern Seu central Castellserà, Espanya Web Lloc web oficial Twitter campiquipugui1
Campi Qui Pugui
Campi Qui Pugui és una companyia de teatre de Castellserà [1] fundada el 2009 per l'actor Jordi Pedrós i l'actriu Cristina Garcia.[2] Realitzen espectacles de sala i de carrer, amb una mescla de teatre, titelles (de vegades gegants) i música.
Campi qui puig ([[Catalaans]] voor “Redde wie zich redden kan” is een Catalaanse theatergroep uit de Castellserà [1] opgericht in 2009 door de acteurs Jordi Pedrós i l'actriu Cristina Garcia.[2] Ze maken zaal- straattheater, in een combinatie van toneel, marionetten en muziek.
Les seves espectacles de teatre de carrer tenen un llenguatge visual i musical i no són de gaires paraules el que en facilita la representació en altres països.
Hun creaties zijn vooral visueel, met weinig woorden, wat ze ook voor voorstellingen in anderstalige landen toegankelijk maakt.
És una de les companyies de teatre catalanes que més programació d'actuacions tenen en l'àmbit internacional.[3][4] Amb dues altres companyies lleidatanes, Fadunito i Jam el 2015 van crear el col·lectiu «Ponent Street» per crear sinergies en promoció i organització logística d'espectacles.[5]
Daardoor is het een van de groepen die veel succes kent op internationaal vlak.[3][4] Samen met twee andere groepen uit de streek van Lleida, Fadunito i Jam el 2015 hebben ze het collectief «Ponent Street» opgericht. Door die synergie moet willen ze kosten besparen bij de organisatie van voorstellingen.[5]
Dues obres, Rats (2015) i Manneken's Piss (2016) van rebre un premi Drac d'Or a la Fira de Teatre de Titelles de Lleida.[6]
Twee van hun werken Rats (2015) en Manneken's Piss (2016) kregen de prijs Fira de Teatre de Titelles de Lleida.[6]
Obres
Creaties
Més enllà del bosc Clicks Ambulance La Blancaneus El gat amb botes La Rateta Rats, obra inspirada en el conte El flautista d'Hamelín, amb rates més emancipades que en l'original. Premi Drac d'Or 2015 al millor espectacle de carrer.[1] Manneken's Piss, obra inspirada en el pixadoret de bronze de la font Manneken Pis de Brussel·les.
Més enllà del bosc Clicks Ambulance La Blancaneus El gat amb botes La Rateta Rats, een variatie op de Rattenvanger van Hameln, met niet zo volgzame ratten als in het origineel.[1] Manneken's Piss, geïnspiereerd op het Brusselse Manneken Pis.
Territoris, 02-06-2017. ↑ Acn «La companyia lleidatana 'Campi Qui Pugui' comença una gira internacional que els portarà a 6 països europeus i Canadà». La Vanguardia, 28-02-2017. ↑ Berengueras, Teresa «'Ens agradaria poder treballar més a Catalunya'». El Punt Avui - Lleida, 10-04-2017, pàg. 23. ↑ Pomares, Eva «Ponent Street, la nova marca de teatre de carrer».
1 2 .
El Punt Avui, 10-09-2015, pàg. 23. ↑ Acn «Teatre lluny de casa». El Punt Avui, 06-03-2017, pàg. 21.
1 2 . ↑ . ↑ . ↑ . ↑ .
La justícia lingüística és un camp de recerca interdisciplinar, amb contribucions des de la filosofia política i des de la sociolingüística, entre d'altres.
Taalrechtvaardigheid is een interdisciplinaire onderzoekdiscipline met onder andere politieke filosofische en sociolinguïstische bijdragen.
Pel que fa a la filosofia política (o teoria política normativa), les dues principals escoles són el multiculturalisme, amb autors com Will Kymlicka i el liberalisme igualitari, amb autors com Philippe Van Parijs.
Met betrekking tot de politieke filosofie (of normatieve politieke theorie), zijn de twee belangrijkste scholen de multiculturele samenleving, met auteurs zoals Zal Kymlicka enerzijds en het liberalisme van gelijkheid, met auteurs zoals Philippe Van Parijs anderzijds.
Cadascuna d'elles entén el concepte de justícia lingüística d'una manera diferent.
Elk van hen begrijpt het concept van taalrechtvaardigheid op een andere manier.
En general, els multiculturalistes són partidaris de defensar els drets lingüístics de les minories, mentre els segons, seguidors de John Rawls, defensen una llengua comuna que garanteixi la igualtat d'oportunitats socio-econòmiques de tots els membres d'una mateixa comunitat política.[1] Per la seva banda, els sociolingüístes retreuen als filòsofs polítics que aquests tendeixen a pensar que el món està dividit en comunitats homogènies formades per individus monolingües quan en realitat els casos on això succeeix són molt excepcionals.
In het algemeen, zijn de multiculturalistes degenen die de de taalkundige rechten van minderheden verdedigen, terwijl anderen zoals de volgelingen van John Rawls, een gemeenschappelijke taal verdedigen of gelijke sociaal-economische kansen voor alle leden van dezelfde politieke gemeenschap.[1] Aan de andere kant bekritiseren sociolinguisten de politieke filosofen omdat ze geneigd zijn te denken dat de wereld verdeeld is in homogene gemeenschappen gevormd door eentalige individuen terwijl in werkelijkheid de gevallen waarin dit gebeurt eerder uitzonderlijk zijn.
Aquests autors introdueixen conceptes com genocidi lingüístic o imperalisme lingüístic i són normalment partidaris de defensar la supervivència de totes les llengües del planeta.
Deze auteurs introduceren concepten zoals linguïstische genocide of taalkundig imperalisme en zijn meestal voorstander van het verdedigen van het voortbestaan van alle talen van de planeet.
Robert Phillipson i Tove Skutnabb-Kangas en serien els exponents més destacats.[1] En el debat interdisciplinar sobre la justícia lingüística també hi participen economistes, ecolingüistes, interlingüistes, estudiosos de les ciències de l'educació o dels drets humans lingüístics, així com investigadors de pau i resolució de conflictes.
Robert Phillipson en Tove Skutnabb-Kangas zouden de meest opvallende exponenten zijn.[1] In het interdisciplinaire debat over linguïstische rechtvaardigheid zijn ook economen, ecolinguisten, interlinguïsten, pedagogen of onderzoekers van talenrechten betrokken, evenals vredesonderzoekers en experten op het vlak van conflictbemiddeling.