El castell d'Ultrera (o Oltrera ) és un castell, avui en ruïnes, situat al cim d'un esperó rocós escarpat del massís de l'Albera, a la Catalunya del Nord.
Le château d'Ultrera (parfois francisé en Ultrère, Oltrère, en catalan Ultrera ou Oltrera ) est un château fort, aujourd'hui en ruines, situé au sommet d'un éperon rocheux escarpé du massif des Albères, dans le département des Pyrénées-Orientales.
Es troba al municipi de Argelers, però és històricament lligat al municipi de Sureda.
Il se trouve sur la commune d'Argelès-sur-Mer, mais il est historiquement lié à la commune de Sorède.
El nom de Ultrera ve del llatí Castrum Vulturarium, és a dir el castell del Voltor.
Le nom d'Ultrera vient du latin Castrum Vulturarium, c'est-à-dire le château du Vautour.
Aquest nom reflecteix l'accés difícil del lloc.
Ce nom reflète l'accès difficile du site.
Jaubert de Reard assenyala que Ultrera fou un vertader siti de voltors al propi i al figurat.
Jaubert de Reart nous signale qu'Ultrera "fut un vrai repaire de vautours au propre et au figuré".
Seguidament es troba els noms Vulturaria, i després Ultrera.
Par la suite on trouve les noms Vulturaria, puis Ultrera.
La capella que tanca el castell sovint es qualifica de Marededéu Vella, perquè fou l'antic santuari dedicat a la Verge, santuari que es troba avui Nostra Senyora del Castell, situat part deçà de les ruïnes actuals.
La chapelle que renferme le château est souvent qualifiée de Marededéu Vella (Notre-Dame l'ancienne), car elle fut l'ancien sanctuaire dédié à la Vierge, sanctuaire qui se trouve aujourd'hui à Notre-Dame du Château, situé en contrebas des ruines actuelles.
El castell d'Ultrera s'aixeca sobre un esperó rocós àrid vigilant tota la plana del Rosselló, així com les gorges de La Vall de Montbran.
Le château d'Ultrera se dresse sur un éperon rocheux aride surveillant toute la plaine du Roussillon, ainsi que les gorges de Lavail.
Fa part d'un conjunt de fortificacions (amb la talaia de la Massana i l'antic castell de Montbram, situat per damunt del veïnat de La Vall de Montbran) destinades a defensar i vigilar un passatge natural entre el Rosselló i Catalunya.
Il fait partie d'un ensemble de fortifications (dont la tour de guet de la Massane et l'ancien château de Montbram, situé au-dessus du hameau de Lavail) destinées à défendre et surveiller un passage naturel entre le Roussillon et la Catalogne.
Aquest punt altament estratègic fou fortificat pels romans, probablement durant la conquesta de la Península Ibèrica, però el castell no és mencionat en cap escrit romà conegut fins aquest dia.
Ce point hautement stratégique fut fortifié par les Romains, probablement au moment de la conquête de la Péninsule Ibérique, mais le château n'est mentionné dans aucun écrit romain connu à ce jour.
Tanmateix un erudit perpinyanenc, Julià Bernat Alart, al segle XIX suposà que la construcció remuntaria a l'època de les guerres de Sertori, Pompeu i Juli Cèsar (82 - 47 ab. J.-C.) que es disputaren la possessió del Rosselló en nombroses ocasions.
Cependant un érudit perpignanais, Alart, au XIXe siècle supposa que la construction remonterait à l'époque des guerres de Sertorius, Pompée et Jules César (82 - 47 av. J.-C.) qui se disputèrent la possession du Roussillon à de nombreuses reprises.
Resta molt poques coses del castell romà, la majoria de l'edifici data de l'època dels visigots (segles VI i VII).
Il reste très peu de choses du château romain, la majorité de l'édifice datant de l'époque wisigothique (VIe ‑ VIIe siècles).
Es menciona per la primera vegada en un text històric l'any 673, per Sant Julià, arquebisbe de Toledo, que relata la presa d'Ultrera pel rei visigot Wamba als partidaris del Duc Paul, l'un dels seus tinents infidels que s'hi havia proclamat rei de Septimània.
Il est mentionné pour la première fois dans un texte historique en l'an 673, par Saint-Julien, archevêque de Tolède, qui relate la prise d'Ultrera par le roi wisigoth Wamba aux partisans du Duc Paul, l'un de ses lieutenants infidèles qui s'était proclamé roi de Septimanie.
Durant l'Edat Mitjana el castell fou lligat a la senyoria de Sureda.
Durant le Moyen Âge le château fut attaché à la seigneurie de Sorède.
Els senyors de Sureda essent qualificats de Senyors de Sureda i Ultrera, residiren al castell d'Ultrera fins a la construcció d'una residència senyorial en el vilatge.
Les seigneurs de Sorède étant qualifiés de Seigneurs de Sorède et Ultrera, ils résidèrent au château d'Ultrera jusqu'à la construction d'une résidence seigneuriale dans le village.
Cap a l'any 1000 es construeix una capella en el castell (la capella de Santa Maria) (d'estil romànic) dedicada a la Verge, que esdeveingué des de llavors un lloc de pelegrinatge, i seguidament una romeria. Semblaria que entre el segle XV i XVI l'ermita fou el sol a ocupar els llocs, abandonat per la guarnició.
Vers l'an 1000 on bâtit dans le château une chapelle (la chapelle Sainte Marie)(de style roman) dédié à la Vierge, qui devint dès lors un lieu de pèlerinage, puis un ermitage. Il semblerait qu'entre le XVe et le XVIe siècle l'ermite fut le seul à occuper les lieux, abandonné par la garnison.
Al curs de les freqüents guerres entre França i Espanya al segle XVII el castell reprengué un cert paper militar, un paper de curta durada, perquè després del Tractat dels Pirineus (1659), que cedeix el Rosselló a França, a fi d'evitar qualsevulla acte de resistència pro-espanyola (la família senyorial de Sureda des de l'Edat Mitjana) la senyora de Sureda Joana de Vilaplana féu destruir el 1675 el castell, i demanà que es destruís la capella i que el mobilari li sigui aportat.
C'est au cours des fréquentes guerres entre la France et l'Espagne au XVIIe siècle que le château reprit un certain rôle militaire, un rôle de courte durée, car après le Traité des Pyrénées (1659), qui cède la Roussillon à la France, afin d'éviter tout acte de résistance pro-espagnole (la famille seigneuriale de Sorède était depuis le Moyen Âge française) la seigneuresse de Sorède Jeanne de Vilaplane fit détruire en 1675 le château, et elle demanda que soit detruite la chapelle et que le mobilier lui soit apporté.
Poc de temps després el germà de Joana, Francesc canonge a Elna, féu bastir l'ermitatge de Nostra Senyora del Castell, tornant a emprar a major part dels elements de l'antiga capella, amb el portal de marbre blanc amb vetes blaves, les campanes i ben segur la Marededéu.
Peu de temps après le frère de Jeanne, François chanoine à Elne, fit bâtir l'ermitage de Notre-Dame du Château, remployant la plupart des éléments de l'ancienne chapelle, dont le portail en marbre blanc veiné de bleu, les cloches et bien sûr la Vierge.
El retaule i la Verge que es troben a la romeria són tots dos classificats en els Monuments Històrics.
Le retable et la Vierge qui se trouvent à l'ermitage sont tous deux classés aux Monuments Historiques.
Activitat i freqüentació actual
Activité et fréquentation actuelle
Endefora del turisme cultural, el lloc és un quer d'escalada molt preat pels escalaires locals.
En dehors du tourisme culturel, le site est un rocher d’escalade très prisé par les grimpeurs locaux.
Si fa no fa cinquanta vies s'han equipat i són d'accés lliure.
Environ cinquante voies sont équipées et parcourues.
Es coneix també com a lloc de senderisme i de gaudi de la naturalesa. (pista d'enlairement d'ala de pendent, BTT, etc…).
Plus largement le site s’est constitué en lieux de randonnées et de nature diverse. (site de décollage en parapente, VTT, etc…).
: document utilitzat com a font per a la redacció d'aquest article.
: document utilisé comme source pour la rédaction de cet article.
P. Noguès (abat), Histoire de Notre-Dame du Château, Verdun, L. Choppin, 1970
P. Nogues (abbé), Histoire de Notre-Dame du Château, Verdun, L. Choppin, 1970
Massís de l'Albera Nostra Senyora del Castell d'Ultrera Sureda Castell Manuel António Gomes dit Padre Himalaya, savi portuguès que experimentà un forn solar al peu del castell l'any 1900.
Massif des Albères Notre-Dame du Château d'Ultrera Sorède Château Manuel António Gomes dit Padre Himalaya, savant portugais qui expérimenta un four solaire au pied du château en 1900.
El castell d'Ultrera en un lloc dedicat a la història del Rosselló El castell d'Ultrera en un lloc dedicat a l'escalada i a les activitat de naturalesa
Le château d'Ultrera sur un site dédié à l'histoire du Roussillon Le château d'Ultrera sur un site dédié à l'escalade et aux activité de nature
La Directors Guild of America, o DGA, és un sindicat professional que representa els interessos dels realitzadors de cinema i de televisió en la indústria americana del cinema.
La Directors Guild of America, ou DGA, en français La Guilde des réalisateurs d'Amérique, est un syndicat professionnel qui représente les intérêts des réalisateurs de cinéma et de télévision dans l'industrie américaine du cinéma.
Inicialment nomenada Screen Directors Guild el 1936, va esdevenir la Directors Guild of America el 1960.
Initialement nommée Screen Directors Guild en 1936, elle devint la Directors Guild of America en 1960.
Compta avui amb més de tretze-mil membres repartits sobre tot el territori americà, en els dominis del cinema, de la televisió i de l'espectacle en general.
Elle compte aujourd'hui plus de treize-mille membres répartis sur tout le territoire américain, dans les domaines du cinéma, de la télévision et du spectacle en général.
En la seva qualitat de sindicat, la DGA representa els directors, els ajudants de direcció i un cert nombre de professions annexes.
En sa qualité de syndicat, la DGA représente les réalisateurs, les assistants réalisateurs et un certain nombre de professions annexes.
El 2005, representava 13.000 professionals.
En 2005, elle représentait 13 000 professionnels.
A més de la seva seu social, situada a Sunset Boulevard, a Hollywood, té dos despatxos, l'un a Xicago i l'altre a Nova York.
Outre son siège social, situé sur le Sunset Boulevard, dans Hollywood, elle possède deux bureaux, l'un à Chicago et l'autre à New York.
La DGA tracta amb les societats de producció audiovisual els acords que estipulen no només les condicions de treball i de salari dels seus membres, sinó també una obligació per aquestes societats de contractar únicament professionals membres de la DGA, en els dominis del seu camp d'aplicació.
La DGA passe avec les sociétés de production audiovisuelle des accords qui stipulent non seulement les conditions de travail et de salaire de ses membres, mais aussi une obligation pour ces sociétés d'embaucher uniquement des professionnels membres de la DGA, dans les domaines de son champ d'application.
Igualment, els adherents a la DGA no tenen generalment dret de treballar per les societats que no han tancat acords amb el sindicat.
De même, les adhérents à la DGA n'ont généralement pas le droit de travailler pour les sociétés qui n'ont pas conclu d'accord avec le syndicat.
Per salvar aquests restriccions, les noves societats suspenen temporalment la producció d'una pel·lícula determinada, llavors l'acord queda conclòs amb la DGA en el marc únic de la pel·lícula en qüestió.
Pour contourner ces restrictions, il arrive que de nouvelles sociétés soient mises sur pied à la seule fin de la production d'un film donné, l'accord étant alors conclu avec la DGA dans le seul cadre du film en question.
Tots els realitzadors americans tanmateix no formen part de la Directors Guild of America : així, alguns directors famosos, com George Lucas, Quentin Tarantino o Robert Rodriguez, sobretot, han refusar adherir-s'hi o han abandonat el sindicat per discrepàncies.
Tous les réalisateurs américains ne font cependant pas partie de la Directors Guild of America : ainsi, certains réalisateurs célèbres, comme George Lucas, Quentin Tarantino ou Robert Rodriguez, notamment, ont refusé d'adhérer ou ont quitté le syndicat en raison de divergences de points de vue, ou de refus de règle.
Tanmateix, els no-adherits no poden treballar pels estudis de cinema més importants, ja que existeix entre aquests últims i la DGA acords estipulant que tots els directors contractats han de ser membres del sindicat.
Toutefois, les non-adhérents ne peuvent pas travailler pour les studios de cinéma les plus importants, puisqu'il existe entre ces derniers et la DGA des accords stipulant que tous les réalisateurs employés doivent être membres du syndicat.
A més del seu paper en matèria de condicions de treball i de salari, la DGA serveix també a protegir els « drets d'autor » dels directors, sobretot assegurant una definició del seu paper, instaurant la regla « una pel·lícula, un director » i garantint-los un dret de mirada sobre el muntatge de la seva pel·lícula (director's cut).
Outre son rôle en matière de conditions de travail et de salaire, la DGA sert aussi à protéger les « droits d'auteur » des réalisateurs, notamment en assurant une définition de leur rôle, en instaurant la règle « un film, un réalisateur » et en leur garantissant un droit de regard sur le montage de leur film (voir aussi director's cut).
Aquestes garanties pretenen contraposar el poder que els productors poden de vegades exercir sobre el director en el curs del procés de producció d'una pel·lícula.
Ces garanties visent à contrebalancer le pouvoir que les producteurs peuvent parfois exercer sur le réalisateur au cours du processus de production d'un film.
La regla « una pel·lícula, un director », segons la qual una pel·lícula no pot tenir més que un sol director, instaurada per impedir les pressions que podrien exercir productors o actors per sortir com a directors als crèdits, constitueix un dels cavalls de batalla de la Directors Guild.
La règle « un film, un réalisateur », selon laquelle un film ne peut avoir qu'un seul réalisateur, instaurée à la base dans le but d'empêcher les pressions que pourraient exercer des producteurs ou des acteurs pour être crédités de la réalisation au générique, constitue l'un des chevaux de bataille de la Directors Guild.
D'aquesta regla hi ha molt poques excepcions, clarament definides pel sindicat, que concerneixen equips de realització reconeguts com els dels Germans Wachowski i els Germans Coen.
Il n'existe à cette règle que de très rares dérogations, clairement définies par le syndicat, qui concernent des équipes de réalisation reconnues telles que les Frères Wachowski et les Frères Coen.
Així, aquests últims han hagut de repartir-se els crèdits, figurant junts en el crèdit de la producció però Ethan en el crèdit del guió i Joel el de la direcció, fins el 2004 amb la seva pel·lícula Ladykillers, tot i que han treballat junts en els tres dominis sobre totes les seves pel·lícules.
Ainsi, ces derniers ont dû, pendant des années, se répartir les crédits, endossant ensemble le crédit de la production mais Ethan endossant le crédit du scénario et Joel celui de la réalisation, jusqu'en 2004 avec leur film Ladykillers, alors même qu'ils ont travaillé de concert dans les trois domaines sur tous leurs films.
Per exemple, per la pel·lícula Sin City, la DGA no ha pas volgut reconèixer com a « equip » de direcció el tàndem Robert Rodriguez i Frank Miller: així, Rodriguez ha hagut d'abandonar el sindicat per poder codirigir la pel·lícula amb Miller i permetre a aquest últim estar acreditat com a codirector.
Étant donné cette règle, par exemple, pour le film Sin City, la DGA n'a pas voulu reconnaître en tant qu'« équipe » de réalisation le tandem Robert Rodriguez et Frank Miller : de ce fait, Rodriguez a dû quitter le syndicat pour pouvoir codiriger le film avec Miller et permettre à ce dernier d'être crédité comme coréalisateur.
La DGA lliura cada any els Directors Guild of America Awards, que constitueixen un esdeveniment del cinema americà recompensant llargs i curt metratges de la televisió i del cinema.
La DGA délivre chaque année les Directors Guild of America Awards, qui constituent un événement du cinéma américain récompensant des longs et courts métrages de la télévision et du cinéma.
Entre els grans guanyadors, figuren Francis Ford Coppola, Tarsem Singh, Carol Reed, Sydney Pollack, Mel Gibson, Bob Fosse, Steven Spielberg, Ron Howard, Ang Lee, Steven Soderbergh o Novel·la Polanski.
Parmi les grands gagnants, figurent notamment Francis Ford Coppola, Tarsem Singh, Carol Reed, Sydney Pollack, Mel Gibson, Bob Fosse, Steven Spielberg, Ron Howard, Ang Lee, Steven Soderbergh ou Roman Polanski.
Presidents de la Directors Guild
Présidents de la Directors Guild
La Directors Guild of America a Califòrnia
La Directors Guild of America en Californie
(en) Lloc oficial DGA Award
(en) Site officiel (fr+en) DGA Award sur l'Internet Movie Database
De Carl Conrad han sobreviscut tres clavecins, dos d'ells datats als anys 1716 i 1720.
De Carl Conrad subsistent trois clavecins dont deux datés de 1716 et 1720. Ces instruments sont disposés 2 × 8' + 1 × 4' avec jeu de luth.