L'accent diacrític és aquell que es posa per distingir, en la majoria de casos, parells de paraules que segons les regles d'accentuació no n'haurien de dur.
Der diakritische Akzent kommt in diversen Sprachen zum Einsatz, um zwei ansonsten gleich geschriebene Wörter voneinander zu unterscheiden. Dieser Akzent hat keine Bedeutung bei der Aussprache.
Enllaços externs
Webkinks
Logotip de Guifi.net
Logotip von Guifi.net
Mòdem guifi.net
Modem guifi.net
Guifi.net és un projecte social i tecnològic de construcció d'una Xarxa de Telecomunicacions de Comuns, oberta, lliure i neutral, majoritàriament feta mitjançant enllaços sense fils amb equips que utilitzen l'espai radioelèctric però també amb diversos trams de fibra òptica, que constitueixen les Xarxes de Nova Generació, amb desenes de milers de nodes (edificis connectats a la xarxa), dels quals el nombre de nodes operatius s'està incrementant de forma constant.
Guifi.net ist ein technisch-soziales Projekt des Aufbaus eines freien, offenen, neutralen, gemeinschaftlichen und großteils drahtlosen Telekommunikationsnetzwerkes mit mehr als 32.000 aktiven Knoten und mehr als 58.900 km drahtloser Verbindungen (Stand 2017).
La majoria d'aquests nodes estan ubicats a Catalunya i al País Valencià, tot i que hi ha diverses illes de xarxa oberta guifi.net a diferents indrets de la península i les illes.
Die überwiegende Mehrheit dieser Knoten befindet sich in Katalonien und Valencia, beides autonome Gemeinschaften in Spanien, aber es wächst auch in anderen Teilen der Welt.
Amb 32.000 edificis connectats[1] és una de les xarxes comunitàries amb radioenllaços wi-fi i fibra òptica més extensa del món.[2] La Fundació Guifi.net està dirigida per Lluís Dalmau[1] i Ramon Roca presideix el Patronat.[3]
Das Netzwerk wird von den Nutzern selbst verwaltet und nutzt sowohl nicht lizenzierte drahtlose Verbindungen als auch solche aus Glasfasern..[3]
Instal·lació d'un "supernode" de la xarxa
Installation eines "Superknotens" des Netzwerkes
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guifi.net
Commons: Guifi.net – Sammlung von Bildern, Videos und Audiodateien
Vida i obra
Leben und Werk
Najat El Hachmi[1] (Nador, 2 de juliol de 1979)[2] és una escriptora catalana. Estudià filologia àrab a la Universitat de Barcelona i presentà un informatiu setmanal en llengua amaziga a l'antiga emissora Catalunya Cultura.
Najat El Hachmi (Nador, 2. Juli 1979) ist eine katalanische Schriftstellerin.
Va fer de mitjancera cultural a Vic i de tècnica d'acollida a Granollers. Actualment resideix a Barcelona, on es dedica exclusivament a la literatura.
Sie studierte arabische Philologie an der Universität Barcelona.
Va ser guanyadora de l'edició 2008 del Premi Ramon Llull de novel·la amb la novel·la L'últim patriarca,[3] que ha estat traduïda a deu llengües.[4]
Derzeit lebt sie in Barcelona und widmet sich ausschließlich der Literatur.
Va néixer a Beni Sidel, a la província marroquina de Nador quan el seu pare ja havia emigrat a Catalunya, i als vuit anys va anar a viure a Vic gràcies al reagrupament familiar.
Najat El Hachmi wurde in Beni Sidel, in der marokkanischen Provinz Nador, geboren.
En aquesta ciutat va estudiar fins que es va matricular de filologia àrab a la Universitat de Barcelona. A Vic va fer de tot: empleada de la neteja, cuinera, monitora d'esports... fins a ser mediadora a la Delegació d'Ensenyament de Vic.[5]
Im Alter von acht Jahren kam sie im Rahmen der Familienzusammenführung nach Vic, wo ihr Vater bereits lebte.
Najat El Hachmi en 2005.
Najat El Hachmi (2005).
Va començar a escriure quan tenia dotze anys i, des d'aleshores, no ha deixat de fer-ho, al principi com un entreteniment, i més endavant com a mitjà per expressar inquietuds o per reflexionar i recrear la pròpia realitat, acostant aquests dos mons als quals pertany.
Sie studierte arabische Philologie an der Universität von Barcelona. Seit der Veröffentlichung ihres ersten Buches, Jo també sóc catalana (Auch ich bin Katalanin), hat sie an verschiedenen runden Tischen teilgenommen und Vorträge in Katalonien und anderen Ländern gehalten.
El seu primer llibre, Jo també sóc catalana (Columna, 2004), estrictament autobiogràfic, aborda la qüestió de la identitat i del procés d'arrelament al país que l'ha vist créixer des que va arribar a Vic, la seva ciutat, quan tenia 8 anys.
Von ihr gibt es Beiträge in Rundfunk und Presse, so z.B. in Catalunya Ràdio oder Periódico de Catalunya. Als sie zwölf Jahre alt war, begann sie literarisch zu schreiben. In ihren Werken reflektiert sie die eigene Realität und nähert sich den beiden Welten, denen sie angehört – die katalanische und die marrokanische bzw. Berberkultur.
Un llibre que, en certa mesura, es va escrivint dia a dia, al mateix pas que es va formant la identitat de l'autora com a mare, treballadora, estudiant, catalana i d'origen marroquí.
Ihr erstes, streng autobiografisches Buch, Auch ich bin Katalanin, beschäftigt sich mit der Frage der Identität und des Verwurzelungsprozesses in der neuen Heimat.
La novel·la que l'ha fet famosa, L'últim patriarca, ha estat la guanyadora del Premi Ramon Llull de novel·la.
Der Roman, mit dem sie berühmt wurde, Der letzte Patriarch, hat den Literaturpreis Ramon Llull gewonnen.
La novel·la exposa la història d'un immigrant marroquí que s'instal·la a la Catalunya central, un patriarca omnipotent, a vegades dèspota, que es troba confrontat amb els canvis culturals que assumeix la seva filla, que trenca amb la tradició d'origen i s'adapta als valors de la nova societat en què viu.
Der Roman erzählt die Geschichte eines marokkanischen Einwanderers, der sich in Zentralkatalonien niederlässt, ein allmächtiger, manchmal despotischer Patriarch, der mit den kulturellen Veränderungen seiner Tochter konfrontiert ist, die mit den Traditionen bricht und sich an die Werte der neuen Gesellschaft, in der sie lebt, anpasst.
A començaments de 2011 es publica La caçadora de cossos, també una novel·la en primera persona, en el qual aborda la temàtica de la sexualitat de manera molt oberta.[7] El 2015 va guanyar el premi BBVA Sant Joan per La filla estrangera, que també va obtenir el Premi Ciutat de Barcelona en literatura catalana.
Anfang 2011 erschien das Buch La caçadora de cossos (Body-Hunter), in dem sie das Thema Sexualität sehr offen anspricht. 2015 gewann sie den BBVA San Juan-Preis für La filla extranjera (Die fremde Tochter), das auch den Ciutat de Barcelona-Preis in der katalanischen Literatur gewann.
El 2018 va publicar Mare de llet i mel.
Im Jahr 2018 wurde Mare de llet i mel (Milch- und Honigmutter) veröffentlicht.
[Consulta: 17 juny 2015]. ↑ «Hachmi, Najat El». Institució de les Lletres Catalanes. [Consulta: 13 febrer 2018]. ↑ Najat El Hachmi guanya el Premi Ramon Llull de novel·la ↑ Nopca, Jordi «Quina literatura catalana es llegeix al món?».
↑ Fehler beim Aufruf der Vorlage:cite web: Die Parameter url und title müssen vorhanden sein. ↑ Fehler beim Aufruf der Vorlage:cite web: Die Parameter url und title müssen vorhanden sein. ↑ Najat El Hachmi guanya el Premi Ramon Llull de novel·la ↑ Nopca, Jordi «Quina literatura catalana es llegeix al món?».
Diari Ara, 20-04-2014, p. 48-49 [Consulta: 24 abril 2014]. ↑ «osona.com -». [Consulta: 17 desembre 2017]. ↑ «'Esguard', la primera revista en català per a iPad».
Diari Ara, 20-04-2014, p. 48-49 [Consulta: 24 abril 2014]. ↑ Fehler beim Aufruf der Vorlage:cite web: Die Parameter url und title müssen vorhanden sein. ↑ «'Esguard', la primera revista en català per a iPad».
El Periódico de Catalunya, 12-09-2012. ↑ Empordà. «´La caçadora de cossos´, nou llibre de Najat El Hachmi - Empordà». [Consulta: 17 desembre 2017]. ↑ «Catalunya Sí que es Pot s'erigeix en "alternativa" al "model d'Artur Mas"».
El Periódico de Catalunya, 12-09-2012. ↑ Fehler beim Aufruf der Vorlage:cite web: Die Parameter url und title müssen vorhanden sein. ↑ «Catalunya Sí que es Pot s'erigeix en "alternativa" al "model d'Artur Mas"».
Lorenza Böttner (Punta Arenas, Xile, 1959 - Munic, Alemanya, 1994) va ser una artista alemanya multidisciplinar, nascuda a Xile, que pintava amb els peus i la boca i que va utilitzar la fotografia, el dibuix, la pintura i la performance pública com a formes de construir-se un cos, alhora polític i vital, i de reivindicar el seu dret a existir lliurement davant de l'opressió i la institucionalització a la qual se sotmet als cossos transgènere i amb diversitat funcional.[1]
Lorenza Böttner (* 1959 in Punta Arenas, Chile; † 1994 in München, Deutschland) Lorenza war ein in Chile geborener multidisziplinäre deutsche Künstlerin, die mit den Füßen und dem Mund malte und Fotografie, Zeichnung, Malerei und öffentliche Aufführungen als Mittel zum Aufbau eines politischen und künstlerischen Körpers benutzte. Angesichts von Unterdrückung und Institutionalisierung, welche die Transgender Körper mit funktionaler Andersartigkeit unterwerfen, verteidigte Lorenza den Anspruch auf eine freie Existenz.[1]
Lorenza va néixer com Ernst Lorenz, en el si d'una família alemanya.
Lorenza wurde als Ernst Lorenz in eine deutsche Familie geboren.
Als vuit anys li van amputar els braços després d'electrocutar-se quan va enfilar-se a un pal de la llum per agafar un niu.[2] Es va educar a Alemanya, on va ser institucionalitzat amb els anomenats «nens del Contergan» -nascuts amb deformacions en els membres a causa dels efectes secundaris d'aquest somnífer en el fetus- i tractat com a «discapacitat».
Mit acht Jahren wurden seine Arme amputiert, da er einem Strommast zu Nahe gekommen war, als er ein Vogelnest holen wollte.[1] Er wuchs in Deutschland als sogenanntes "Contergan-Kindern" auf.
Enfrontant-se al diagnòstic mèdic i a les expectatives socials, Lorenz va decidir estudiar a l'Escola Superior d'Art de Kassel i va començar a pintar i a fer performances públiques encarnant una identitat femenina sota el nom de Lorenza Böttner.
Angesichts der medizinischen Contergan-Diagnose und der sozialen Erwartungen entschloss sich Lorenz, an der Kunsthochschule in Kassel zu studieren, und begann unter dem Namen Lorenza Böttner zu malen. Gleichzeitig begann Lorenza Performances mit weiblicher Identität aufzuführen.
En els anys vuitanta va participar activament en la Disabled Artists Network amb Sandra Aronson i va defensar l'existència d'una genealogia d'artistes sense mans que treballen amb la boca i els peus.[2]
In den achtziger Jahren beteiligte sie sich zusammen mit Sandra Aronson am "Disabled Artists Network" und verteidigte das Bestehen einer Genealogie von Künstler*innen, die mit dem Mund und den Füßen arbeiten.[2]
Després de lluitar per no quedar sepultada per les etiquetes de transsexual i discapacitada, la vegada que potser va tenir més públic és quan va interpretar Petra, la mascota dels Jocs Paralímpics de Barcelona'92, dissenyada per Xavier Mariscal, un personatge que representava unes polítiques d'integració contra les quals es va resistir incansablement.[1]
Nachdem Lorenza sich bemüht hatte, nicht von den Etiketten der Transsexuellen und der Behinderten begraben zu werden, gelang der öffentliche Durchbruch. Lorenza interpretierte Petra, das Maskottchen der Paralympische Spiele von Barcelona 92, entworfen von Xavier Mariscal, einer Persönlichkeit, welcher unermüdlich die Politik der Integration vertrat.[1]
La seva trajectòria representa una de les crítiques més agudes als processos de discapacitació, dessexualització, internament i invisibilització a què són sotmesos els cossos amb diversitat funcional i els cossos transgènere.
Anhand ihres Werdegangs lässt sich exemplarisch verstehen wie ein Mensch aufgrund Behinderung und Transgender-Neigung endsexualisiert und als unsichtbar aus dem gesellschaftlichen Leben ausgeschlossen wird.
Mitjançant la fotografia, la pintura i la performance, la seva obra constitueix un himne a la dissidència corporal i de gènere.[1]
Durch Fotografie, Malerei und Performance widersetzte sie sich der Einengung und behauptetere ihr Recht auf eigenen Körper und Geschlecht.[1]
El seu llegat s'ha conservat gràcies a la seva mare, que va guardar-ne algunes coses a casa.
Dank der Mutter von Lorenza blieben wenige Erinnerungen und Kunstwerke erhalten.
L'any 2017 se'n va presentar una petita selecció a la Documenta de Kassel,[1][2] i el novembre de 2018 La Virreina de Barcelona va inaugurar-ne una exposició.[3] Després d'aquesta mostra, la Württembergischer Kunstverein Stuttgart en farà una versió ampliada.[4]
2017 wurde eine kleine Auswahl auf der Documenta von Kassel präsentiert und im November 2018 eröffnete La Virreina de Barcelona[1] eine Ausstellung. Danach fand eine Ausstellung am Württembergische Kunstverein Stuttgartstatt.
Referències
Referenzen
1 2 3 4 Rèquiem per la norma. Lorenza Böttner 1 2 3 "La Virreina allibera Lorenza Böttner de la Petra paralímpica", diari Ara, 7/11/2018 ↑ Lorenza Böttner al web de documenta. (anglès) ↑ Lives and Works of Lorenza Böttner.
REQUIEM FOR THE NORM La Virreina allibera Lorenza Böttner de la Petra paralímpica Documenta Lorenza Böttner.
By Paul B. Preciado, al web de documenta. (anglès)
Requiem für die Norm
Verdú és un municipi de la comarca de l'Urgell que rega el canal Segarra-Garrigues. El seu terme municipal té 3.600 hectàrees. El paisatge el conformen turons i serres suaus intercalats amb valls i planes conreades de cereal, vinya, oliveres, ametllers i alguns camps de pistatxos.
Verdú (katalanisch /bəɾduˈ/ oder /beɾduˈ/) ist eine katalanische Gemeinde in der Provinz Lleida im Nordosten Spaniens.
Hi ha disseminats petits bosquets de pins i alzines per tot el terme. L'economia agrària local es sustenta bàsicament pel conreu de la vinya.
Sie liegt in der Comarca Urgell.
Verdú és conegut pel seu bon vi, per la ceràmica negra (terrissa), pel Castell de Verdú i l'Església de Santa Maria de Verdú, per Sant Pere Claver, també pel desaparegut Centre d'Art Contemporani de Cal Talaveró i també pel desaparegut Museu de Joguets i Autòmats de Manel Mayoral. Casals o cases pairals dels avantpassats del General Prim, fill de Reus, i de Josep Maria de Sagarra, poeta, escriptor i dramaturg. Bonic d'admirar també la plaça major porxada, els carrers i les petites places dins del nucli antic que envolta la muralla del 1184 i els seus quatre portals que s'obrien a primera hora del matí i es tancaven cap al cap-vespre i a la nit.
Im Jahr 2018 hat sie 905 Einwohner.
Laura Borràs i Castanyer (Barcelona, 5 d'octubre de 1970) és una filòloga i política catalana, consellera de Cultura de la Generalitat de Catalunya entre 2018 i 2019.[1] És especialista en teoria de la literatura i literatura comparada.[2] Entre 2013 i 2018 va ser directora de la Institució de les Lletres Catalanes.[3] Actualment és diputada al Congrés dels Diputats des del 15 de maig de 2019.
Laura Borràs i Castanyer (* 5 Oktober 1970 in Barcelona) ist eine Philologe und pro-Unabhängigkeit Kataloniens Politikerin der katalanischen Partei JxCat. Sie war die Kultur-Regionalministerin Kataloniens zwischen 2018 und 2019[1], und seit 2019 ist sie Abgeordnete im Unterhaus des spanischen Parlaments, der Congreso de los Diputados.
Marxa Mora Chimo, Ontinyent (2015)
Chimo, Der Marsch der Mauren, Ontinyent (2015)
Chimo és una composició musical del mestre José María Ferrero Pastor de temàtica festera, a ritme de Marxa mora per a les festes de Moros i Cristians.
Chimo (Marxa mora, Marsch der Mauren) ist ein Marsch und fester Bestandteil der mehrtägigen Fiestas Moros i Cristians in Ontinyent für die er quasi als Hymne gilt.
Fou composta el 1964 i amb el pas dels temps s'ha convertit en un himne de les festes de Moros i Cristians d'Ontinyent, ciutat d'on procedeix el compositor Ferrero, i de la majoria de poblacions on se celebren els festejos de Moros i Cristians.
Er wurde 1964 von José María Ferrero Pastor eigens hierfür komponiert und findet auch bei der Aufführung von Moros i Cristians in anderen Orten Verwendung.
La peça musical del Mestre Ferrero fou considerada una vertadera revolució en el camp de les composicions festeres, nogensmenys arribà a ser interpretada en documentals informatius de Radiotelevisió Espanyola, així com de la Televisió Marroquí, en noticiaris amb contingut àrab. La marxa compta amb unes melodíes que recorden a tot aquell que les escolta les dunes del desert, i el sitúa en un espai àrab de l'època medieval.
Die Komposition galt als eine bedeutende Bereicherung der Fiestas und wurde in spanischen, marokkanischen und arabischen Medien gewürdigt. Ferrero setzte durch die besondere Melodie einen romantisierenden, mittelalterlichen, arabischen Rahmen für die historisch angelehnten Auseinandersetzungen auf zwischen Mauren und Christen auf der Iberischen Halbinsel.
Ha estat introduïda en diverses gravacions de música festera, sobretot en les interpretades per la Banda de Música de la Societat Unió Artística Musical d'Ontinyent, de la qual fou director i mestre José María Ferrero Pastor durant 37 anys, fins al dia de la seva tràgica mort en accident de trànsit, en estiu de l'any 1987.
Das Werk wurde mehrfach durch die Societat Unió Artística Musical d'Ontinyent, dessen Direktor José María Ferrero Pastor für 37 Jahre bis zu seinem tragischen Tod 1987 war, aufgenommen.
Aquesta obra, junt al pasdoble Paquito el Chocolatero, és l'obra més interpretada de la música de moros i cristians del País Valencià, i la més arrelada sentimentalment al cor de tots els festers.
Zusammen mit dem Paquito el Chocolatero ist es das am meisten gespielte Stück der Fiestas in der Region Valencià.
50 anys de Chimo, especial a Musicafestera.com amb motiu del 50 aniversari de la marxa mora. (castellà) Retall de premsa amb referències a Chimo i altres obres de compositors valencians. A Las Provincias de 24/11/2006.
50 anys de Chimo, Musicafestera.com zum 50. Jahrestag des Marxa Mora. Bericht in Las Provincias vom 24. November 2006.