السقيفة الكحلة
Connjunt de la Skifa Kahla
السقيفة الكحلة أو باب زويلة هي باب محصن في مدينة مدينة المهدية في تونس. أعيد إعمار السقيفة في القرن السادس عشر في مكان الباب الأصلي للمدينة التي دمرها الإسبان عندما انسحبوا من المدينة في 1554. لا تزال هناك بقايا لجدار مدينة المهدية بارتفاع 10,8 متر. في داخل السقيفة ممر بطول 35 مترا يؤدي إلى المدينة القديمة حيث منطقة التجارة التقليدية والمساجد والمباني والأماكن العامة والمنازل، وفي نهاية المطاف إلى القلقة العثمانية "البرج الكبير". يتكون الباب من برج يمكن الصعود إليه من بناء متحف المهدية المتاخم للسقيفة، حيث يطل على مدينة رأس إفريقية وميناء المهدية.
La Skifa Kahla és una gran porta fortificada de la ciutat de Mahdia a Tunísia, reconstrucció al segle XVI de la porta original de la ciutat que fou destruïda pels espanyols quan es van retirar de la ciutat el 1554. Encara queden restes del mur de 10,8 metres que formava la muralla de Mahdia. La porta, que dóna a una plaça, té 35 metres de llarg i obre a la ciutat vella, zona de comerç tradicional, amb mesquites, edificis, llocs públics i les cases principals de la ciutat, i al final la fortalesa de Bordj el Kebir.
باب السقيفة
Skifa Kahla
الهجوم على ماون في 1535 كانت الغارة العثمانية ضد ساحل منورقة.
El Saqueig de Maó de 1535 fou una ràtzia otomana contra el litoral menorquí.
في وقت كان هناك العديد من هجمات الأساطيل العثمانية على الساحل، [1] عانت كوييرا من هجمات القراصنة في 1503 و 1532،[2] ونتيجة خسارة تونس عام 1535 قبل بضعة أشهر، قام خير الدين بربروس بالهجوم على جزر البليار.
En una època de nombrosos atacs de les flotes otomanes al litoral,[1] Cullera havia patit atacs pirates el 1503 i el 1532,[2] i arran de la pèrdua de Tunis el 1535 uns mesos abans, Khair ed-Din Barba-rossa va contraatacar a les Balears.
لم يكن لدى ماون حامية، فقط واحد أو اثنين من البنادق ، ولكن من دون ذخيرة أو بارود مُخزّن، [3] و كان هناك 300 منزل فقط أي حوالي 1500 نسمة كان 350 منهم فقط مؤهل لحمل السلاح. عاصمة الجزيرة كانت منورقة، حيث كانت حامية.
Maó no tenia guarnició, només un o dos canons, però sense munició ni pólvora emmagatzemada,[3] i tenia només 300 focs, uns 1.500 habitants, dels que només 350 eren aptes per al servei d'armes. La capital de l'illa era Ciutadella, on estava la guarnició
ليلة 1 سبتمبر من عام 1535 دخل جيش الدولة العثمانية ميناء ماون مموه كالسفن الأسبانية العائدة من غزو تونس. الرهبان الفرنسيسكان بارثولوميو جنيستار و فرانسيسك كول[4] كانوا لإستقبال الذي كانوا يعتقدون أنها سفن الإمبراطورية الأسبانية مع قاربهم، لكن مع رؤيتهم أن الذين عادوا هم أتراك أعطوا إشعارًا للسكان، وأغلقوا الجدران وكانوا على استعداد للقتال.
La nit de l'1 de setembre de 1535 l'armada de l'imperi Otomà entrava al port de Maó camuflada com a naus imperials de retorn de la conquesta de Tunis. Els frares franciscans Bartomeu Genestar i Francesc Coll[4] van anar a rebre amb una barca les que creien naus imperials, però en veure que eren els turcs que venien van tornar a donar avís a la població, que va tancar les muralles i es va preparar per a la lluita.
نزل خير الدين بربروس ومعه 2.500 رجل وهاجموا البلدة وأرسل السكان الذين هربوا تحذير من الخطر إلى حاكم منورقة، [5] الذي جمع الفرسان على الفور وشكل حملة الإغاثة وتم توجيهها بسرعة نحو ماون، واستقدام تعزيزات جديدة على طول الطريق ،في 3 سبتمبر دخلوا في قتال مع القوات التركية التي تتفوق كثيرا في العدد، تم إبادتهم وتم قتل الحاكم و فرسانه.
En veure que Khair ed-Din Barba-rossa desembarcava els seus 2.500 homes i començava a assetjar la vila, es va enviar un avís del perill que corria la població al governador, resident a Ciutadella,[5] que de seguida va reunir els cavallers i formar una columna de socors que es va encaminar ràpidament cap a Maó, reclutant nous reforços pel camí, i el 3 de setembre entraren en contacte amb les tropes turques, que, molt superiors en nombre, la van aniquilar, morint el governador i els seus cavallers.
فشل الإغاثة أدى إلي رفع معنويات الأتراك وتم هدم الجدار بالفعل جزئيا، [6] تواصل زعماء ماون مع بربروس في مساء يوم 4 سبتمبر واتفقوا على تسليمه المدينة، بشرط أن يُحترم القادة وأن تظل منازلهم العشرة قائمة، كانت الليلة التالية سيئة على ماون، مع وفاة الفرنسيسكان وغيرهم من المدنيين والاغتصاب والحرائق و النهب وأسر 600 سجين بينما زعماء ماون قد لجأوا إلى Binimaimut.
El fracàs dels socors va minar la moral dels assetjats, i quan la muralla ja estava parcialment enderrocada,[6] els mateixos dirigents maonesos es van posar en contacte amb Barba-rossa i al vespre del 4 de setembre van estipular el lliurament de la ciutat, amb la condició que en el saqueig serien respectats els dirigents i les seves deu cases, i la nit següent va ser dantesca per Maó, amb la mort dels franciscans i altres civils, violacions, incendis, depredacions, i la captura de 600 presoners dels que mai es va saber res més, mentre els dirigents maonesos s'havien refugiat a Binimaimut.
تم القبض على الزعماء الذين قاموا بتسليم المدينة بواسطة إيكسيمين بيريز دي فيغويرولا، حاكم مايوركا و في نفس اليوم 8 سبتمبر، بدأت المحاكمة التي استغرقت أكثر من سنة وفي 24 أكتوبر من 1536 قتل المتهمون الخمسة الأساسيون في بلاسا ديل بورن في سيوتاديلا.
Els dirigents que havien lliurat la ciutat foren capturats per ordre d'Eiximèn Perez de Figuerola, Virrei de Mallorca i el mateix dia 8 de setembre va començar el judici, que va durar més d'un any, i el 24 d'octubre de 1536 els cinc principals inculpats van morir mutilats a la plaça del Born de Ciutadella.
أدى الهجوم في قلعة سانت فيليب من 1554 إلي إنشاء حامية من الجنود المحترفين، [7] و برج الدفاع على رصيف بالما. في القرن التالي تم توسيع المنطقة المحيطة بالبرج الدفاعي مع بناء قلعة متطورة.
L'atac provocà la construcció del Castell de Sant Felip a partir de 1554 amb l'establiment d'una guarnició de soldats professionals,[7] i una torre de defensa en el moll de Palma. En el segle següent, s'amplia l'àrea en torn la torre defensiva amb la construcció de la fortalesa La Avanzada.
↑ (بالإسبانية) Bartolomé Bennassar, La España del Siglo de Oro, p.72 ↑ (بالإسبانية) Luis Arciniega García, Defensas a la antigua y a la moderna en el Reino de Valencia durante el siglo XVI, p.74 ↑ (بالإسبانية) Mariana Vinent Cardona, Y el Acta de Constantinopla, p.61 ↑ (بالإسبانية) Antonio Furió Sastre, Martirologio para las Islas Baleares y Pitiusas, p.217 ↑ Ciutadella era llavors la capital de Menorca ↑ (بالإسبانية) Mariana Vinent Cardona, El Puerto de Mahón, su historia y el saqueo del pirata Barbarroja ↑ Miquel Àngel Casasnovas Camps, La crisi de la Universitat General de Menorca durant el segle XVII
↑ (castellà) Bartolomé Bennassar, La España del Siglo de Oro, p.72 ↑ (castellà) Luis Arciniega García, Defensas a la antigua y a la moderna en el Reino de Valencia durante el siglo XVI, p.74 ↑ (castellà) Mariana Vinent Cardona, Y el Acta de Constantinopla, p.61 ↑ (castellà) Antonio Furió Sastre, Martirologio para las Islas Baleares y Pitiusas, p.217 ↑ Ciutadella era llavors la capital de Menorca ↑ (castellà) Mariana Vinent Cardona, El Puerto de Mahón, su historia y el saqueo del pirata Barbarroja ↑ Miquel Àngel Casasnovas Camps, La crisi de la Universitat General de Menorca durant el segle XVII
الهجوم على ماون
Saqueig de Maó
بعد الهجوم
Conseqüències
الهجوم على كوييرا (1550) الحروب العثمانية حملة على ساحل بلنسية، 1550 25 مايو من 1550 تاريخ المدينة ملعقة نتيجة فيكتوريا العثمانية كيس ملعقة (1550) Coord.: 39° 9' 50" N, 0° 15' 6" س / 39.16389°N,0.25167 درجة أو / 39.16389; -0.25167 الجانبين اسبانيا الإمبراطورية العثمانية قادة رئيس درغوث القوات غير معروف 27 السفن و galiotes
Saqueig de Cullera (1550) Guerres otomanes Ràtzies a la costa valenciana Ràtzia de 1550 Saqueig de Cullera (1550) Saqueig de Cullera (1550) (Països Catalans) Coord.: 39° 9′ 50″ N, 0° 15′ 6″ O / 39.16389°N,0.25167°O / 39.16389; -0.25167 Tipus batalla Data 25 de maig de 1550 Coordenades 39° 09′ 56″ N, 0° 15′ 17″ O / 39.165561°N,0.254811°O / 39.165561; -0.254811 Lloc Cullera Resultat Victòria otomana Bàndols Espanyes Imperi Otomà Comandants en cap Dragut Forces Desconegudes 27 galeres i galiotes
الهجوم على كوييرا 1550 كانت الغارة العثمانية ضد ساحل بلنسية.
El saqueig de Cullera de 1550 fou una ràtzia otomana contra el litoral valencià.
وسرعان ما وصلت أنباء الهجوم إلى فالنسيا ومن هناك انتقلت إلى برشلونة ومايوركا. توجه الأسطول العثماني إلى جزر البليار ، وفي طريقهم اعترضوا الرسل الذين يحملون الإنذار بالهجوم. [1] و هاجم بوينسا في 30 من مايو، [2] حيث كان أسر أو قتل 130 المسيحيين.[3] بعد بوينسا هاجم كابريرا، في 1 يونيه، حيث أخذت قواته راحو لبضعة أيام ثم تعود إلى سردينيا، في 10 يوليه، اقتحموا بلدة بارنيز التي تدمرت.[4]
La notícia de l'assalt arriba ràpidament a València i d'aquí es transmet a Barcelona i a Mallorca. La flota otomana va dirigir-se a les balears, i pel camí intercepten els missatgers que duen l'avis de l'atac,[1] i ataquen Pollença el 30 de maig,[10] on va capturar o matar 130 cristians.[11] Després de Pollença s'ataca Cabrera, l'1 de juny, on descansen uns dies i tornen a Sardenya, i el 10 de juliol assalten la vila de Barenys, que desapareix.[12]
بعد الهجوم على قلعة كوييرا تلقت تعزيزات من عشرين من مقاتلي القربينة وثمانية دراجين ونصف من الكلفرين،[1] وفي 1577 تم بناء برج مارينيت.
Després de l'atac, el castell de Cullera va rebre el reforç de vint arcabussers, vuit genets i mitja colobrina,[13] i el 1577 es va construir la Torre del Marenyet.
الهجمات المختلفة التي أظهرت ضعف الدفاع عن الساحل أدت في 1594 لإنشاء كتيبة الميليشيا الفعالة لمملكة فالنسيا[1] مع عشرة آلاف رجل تهدف للرد على أي هجوم، ولكن مع طرد الموريسكيين في 1609 وانخفاض الدعم والمعلومات التي كان يقدمها الموريسكيين للمهاجمين، خفض ذلك عدد الهجمات وقوتها.
Els diferents atacs que palesaven la feblesa de la defensa del litoral van fer crear el 1594 el Batalló de la Milícia Efectiva del Regne de València[3] amb deu mil homes destinats a respondre a qualsevol atac, però amb l'expulsió dels moriscos el 1609 i el suport i informació que donaven als assaltants, la quantitat i virulència dels atacs va baixar.
في وقت العديد من هجمات الأساطيل العثمانية على ساحل بلنسية،[1] كوييرا عانت من هجمات القراصنة في 1503 و 1532،[2] ونتيجة غزو تونس في 1535، قام خير الدين بربروس بهجوم مضاد في جزر البليار وذلك بالهجوم على ماهون، وقد تسبب هذا في قيام الملكية الإسبانية بزيادة دفاعاتها في المدن الساحلية لشبه الجزيرة والجزر. الهجمات على الساحل كانت بالتواطؤ مع المغاربة المحليين. بعد وفاة خير الدين بربروس في 1546، عُين درغوث ريس قائد للبحرية العثمانية.
En una època de nombrosos atacs de les flotes otomanes al litoral valencià,[1] Cullera havia patit atacs pirates el 1503 i el 1532,[2] i aran de la Jornada de Tunis del 1535, Khair ed-Din Barba-rossa va contraatacar a les Balears saquejant Maó, i això va provocar que la monarquia hispànica incrementés les defenses a les ciutats costaneres de la península i les illes. Els atacs al litoral comptaven amb la complicitat moriscos locals.[3] A la mort de Khair ed-Din Barba-rossa el 1546, Turgut Reis va ser nomenat Comandant en cap de la marina otomana.
في محاكم مونتسـو في 1547،[1] أعربت الأذرع الثلاثة لمملكة بلنسية عن قلقهم على الدفاع عن الساحل وطلبت ردع القراصنة وتحسين تحصينات بينيسكولا و فايلاجويوسا وبناء برجين في كوييرا وأوروبيسا وإرسال ثلاث أو أربع قطع من المدفعية إلى كوييرا، وقدم الأمير جيروني أمير كابانيليس و غالاك لتحديد ما هو الأكثر ملاءمة في كل هذه الأمور، وتغيير السياسة التقليدية للدفاع عن الساحل بجيش من القوادس و القرصنة التفويضية.[2]
A les Corts de Montsó de 1547,[4] els tres braços del Regne de València van exposar la seva preocupació per la defensa de la costa i van sol·licitar per dissuadir els corsaris la millora de les fortificacions de Peníscola i la Vila Joiosa, la construcció des sengles torres a Cullera i Oropesa, i la tramesa a Cullera de tres o quatre peces d'artilleria, i el príncep va proveir Jeroni de Cabanyelles i Gallac perquè determinés el més convenient en tots aquests afers, canviant la tradicional política de defensar el litoral amb una armada de galeres i amb corsaris.[2]
أبحر أسطول دراغوت من أرزيو بالقرب من وهران في شبه الجزيرة الأيبيرية في 11 مايو 1550، هاجم بينالمادينا و في 20 مايو أسطول درغوث شُوهد بالفعل بالقرب من كابو دي غاتا بقصد الإغارة على كارتاخينا، ولكن القبض على بعض جواسيس القراصنة التفويضين قبل أيام قليلة أفسد الخطط[1] والقوات البحرية توجت نحو الشمال، لمهاجمة بينايسا و سانت خوان دالكانت، [2] و الأسطول لجأ إلى ألتيا للراحة والحصول على الماء ، على أن يبدأ في 24 مايو.[3]
L'armada de Dragut, va salpar des d'Arzeo, prop d'Orà a la península Ibèrica l'11 de maig de 1550, assaltant Benalmádena i el 20 de maig l'esquadra de Dragut ja és vista prop del cap de Gata amb intenció d'assaltar Cartagena, però la captura d'uns espies dels corsaris uns dies abans desbarata els plans[5] i l'armada es dirigeix cap al nord, atacant Benissa i Sant Joan d'Alacant,[6] i l'esquadra es refugia a Altea per descansar i fer aigua, d'on marxa el 24 de maig.[7]
التدابير الدفاعية لم تصل في الوقت المناسب وفي 25 مايو من 1550 وصل تورغوت ريس مع سبعة وعشرين من القوادس و الغاليوت (القوادس الصغيرة)، [1] دخل عن طريق مصب نهر خوكار ووصل كوييرا، حيث هبط حوالي 1000 من القراصنة الذين دخلوا مدينة كوييرا، حتى وصلت مساعدات من الرماة ومقاتلي القربينة من سويكا و ألزيرا[2] كان هناك قتال في ممر الجسر أجبر المهاجمين على الانسحاب، ونزل دراغوت نفسه على الأرض لاحتواء دفاع القرية بتعزيزات لإعطاء رجاله الوقت لإنهاء النهب والعودة. بمجرد أن تكون آمنة على متن السفن، ليتم التفاوض على إنقاذ الأسرى والممتلكات.[3]
Les mesures defensives no van arribar a temps i el 25 de maig de 1550 Turgut Reis, amb vint-i-set galeres i galiotes,[8] entrant per la desembocadura del Xúquer va arribar a Cullera, on van desembarcar al voltant de 1.000 corsaris, que entraren a sac a Cullera, fins que va arribar l'ajuda dels dels ballesters i arcabussers de Sueca i Alzira[2] produint-se un combat en el pas del pont que va obligar la retirada dels assaltants, i el mateix Dragut baixà a terra per contenir la defensa de la vila amb reforços per donar temps als seus homes a acabar el saqueig i reembarcar. Un cop segurs als vaixells, es negocià el rescat de captius i béns.[9]
تنتمي إلى Joves d ' Esquerra Verda منذ عام 2005 وإلى اللجان العمالية منذ عام 2006، وهي عضو في المجلس الوطني لمبادرة كاتالونيا الخضر، والمنسق الوطني للعمل الشبابي للشباب في لجنة العمال الوطنية في كاتالونيا، وعضو في مجلس علاقات العمل في كاتالونيا. كانت عضوا في المجلس الوطني للشباب في كاتالونيا ومجلس شباب برشلونة. وهي أيضًا عضو في Som Energia و Médecins Sans Frontières و منظمة العفو الدولية و Esplais Catalans [1] بالإضافة إلى اللجنة الفيدرالية للجان العمالية في كاتالونيا .
Afiliada a Joves d'Esquerra Verda des de 2005 i a Comissions Obreres des de 2006, és membre del Consell Nacional d'Iniciativa per Catalunya-Verds i Coordinadora Nacional d'Acció jove-Joves de la Comissió Obrera Nacional de Catalunya, i membre del Consell de Relacions Laborals de Catalunya. Ha format part del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya i del Consell de Joventut de Barcelona. També és membre de Som Energia, Metges sense fronteres, Amnistia Internacional i Esplais Catalans,[1] així com del comitè federal de Comissions Obreres de Catalunya.[2]
تم انتخابها نائبة عن برشلونة في الانتخابات العامة الإسبانية لعام 2015 في قائمة En Comú Podem ، [1] وهي واحدة من النواب الثلاثة الذين حصلوا على القيمة المحلية المضافة في الائتلاف (جنبًا إلى جنب مع Josep Vendrell و Jaume Moya ). [2] كانت في المجلس المجلس التشريعي الاسباني الثاني عشر، [3] والتي اختتمت في فبراير 2019. واصلت عملها كنائبة في المجلس التشريعي الاسباني الثالث عشر، من مايو إلى سبتمبر 2019 وفي المجلس التشريعي الاسباني الرابع عشر ، التي بدأت بدستور الكورتيس في 3 ديسمبر 2019.
Fou elegida diputada per Barcelona a les eleccions generals espanyoles de 2015 dins la llista d'En Comú Podem,[3] sent un dels tres diputats que obtingué ICV dins la coalició (juntament amb Josep Vendrell i Jaume Moya).[4] També ho fou en la XII legislatura, resultat de les eleccions generals celebrades el 26 de juny de 2016, sis mesos després de les anteriors, una legislatura que va viure l'1 de juny del 2018, la moció de censura que comportà canvi de president,[5] i que concloïa el febrer de 2019. Continuà com a diputada en la XIII legislatura, de maig a setembre de 2019 i en la XIV legislatura, que començà amb la constitució de les Corts el 3 de desembre de 2019.[6]
في يناير 2020 ، بعد غيابها عن الجولة الأولى من التصويت على تنصيب المرشح الرئاسي، أعلنت أنه تعاني من مرض السرطان. [1] [2]
Al gener de 2020, després de la seva absència en la votació en primera volta per a la investidura del candidat a president, anuncià que patia càncer.[7][8]
يهيمن الوقود الأحفوري على قطاع الطاقة في المغرب ، وهو مستورد بالكامل تقريبًا، والذي يغطي 88,5% من استهلاك الطاقة الأولية للبلاد حسب بيانات 2014 (النفط 61,9%، والفحم 21,3%، والغاز 5,3%)؛ تساهم الطاقات المتجددة بنسبة 8,8% وواردات الكهرباء 2,7%.[1][2]
El sector energètic del Marroc està dominat pels combustibles fòssils, importats gairebé tots, els quals abasten el 88,5% del consum energètic primari del país en dades de 2014 (oli 61,9%, carbó 21,3%, gas 5,3%); les energies renovables n'aporten un 8,8% i les importacions d'electricitat el 2,7%.[1][2]
يمثل إنتاج الطاقة الأولية المحلية 8,8% فقط من احتياجات الدولة (بيانات 2014)؛ تتكون تقريبا في معظمها (95%) من الطاقات المتجددة: الكتلة الحيوية والنفايات 77,5%، والرياح 9,4% والطاقة الكهرومائية 8%. يمتلك المغرب احتياطيات كبيرة من الصخر الزيتي والغاز الصخري التي لم يتم بعد استغلالها على نطاق صناعي. من ناحية أخرى، يهيمن الوقود الأحفوري على توليد الكهرباء بنسبة 86,4% (الفحم 54,3%، والغاز 19,2%، والنفط 12,9%). تمثل الطاقات المتجددة 13,6% من الإنتاج مكونة من 7% من الطاقة المائية و 6,6% من طاقة الرياح، والتي تتطور بسرعة (زادت طاقة الرياح من 2,8% في عام 2010 إلى 6,6% عام 2014) بفضل دعم الدولة التي تستهدف زيادة حصة مصادر الطاقة المتجددة إلى 42% بحلول عام 2020. يمتلك المغرب أيضًا الوسائل الضرورية ليكون قادرًا على اعتماد خيار الطاقة النووية قبل عام 2030.[1][2]
El Marroc té importants reserves de pissarra bituminosa i gas d'esquist que encara no s'han explotat a escala industrial. D'altra banda, la generació d'electricitat també està dominada pels combustibles fòssils en un 86,4% (carbó 54,3%, gas 19,2%, petroli 12,9%). Les energies renovables representen el 13,6% de la producció entre l'energia hidràulica 7% i l'energia eòlica 6,6%, que es desenvolupen ràpidament (l'eòlica va augmentar del 2,8% el 2010 al 6,6% el 2014) gràcies al suport de l'estat, que s'ha fixat l'objectiu d'augmentar la participació de les renovables fins al 42% el 2020.
بلغ نصيب الفرد من استهلاك الطاقة الأولية في المغرب في عام 2014 ما يعادل 0.56 إسك، أي ما يعادل 30% من المتوسط العالمي و 84% من المتوسط الأفريقي. ارتفعت انبعاثات ثاني أوكسيد الكربون إلى 1.5 طن للفرد الواحد في عام 2014، أي ما يعادل 35% من المتوسط العالمي، و 64% أعلى من المتوسط الأفريقي.[1][2]
El consum d'energia primària per càpita del Marroc el 2014 va ser de 0,56 tep, cosa que equival al 30% de la mitjana mundial i al 84% de la mitjana africana. Les emissions de CO2 van ascendir a 1,5 t per càpita el 2014, corresponent al 35% de la mitjana mundial i 64% per sobre de la mitjana africana.[1][2]
كيم جو أي (الكورية: 김주애) (مواليد ، 19 فبراير 2019) هو ابن الزعيم الحالي لجمهورية كوريا الديمقراطية الشعبية كيم جونغ أون، نتيجة علاقته بالمغني ري سول- جو يُعتقد أنها الثانية من بين ما مجموعه ثلاثة أطفال للقائد ، ولدت في عامي 2010 و 2017 ولم يتم الإعلان عن جنسهم..[2][3]
Kim Ju-ae (en coreà: 김주애) (Pyongyang, 19 de febrer de 2019) és una filla de l'actual dirigent de la República Popular Democràtica de Corea Kim Jong-un, fruit de la seva relació amb la cantant Ri Sol-ju.[1] S'especula que és la segona d'un total de tres fills del dirigent, nascuts en 2010 i 2017 i dels quals no se n'ha fet públic el sexe.[2][3]
حكومة ريدل هي الفترة في التاريخ السياسي لماتو غروسو دو سول التي ستبدأ بتنصيب إدواردو ريدل حاكمًا لماتو غروسو دو سول ، في 1 يناير 2023 ، بعد هزيمة المرشح رينان كونتار في انتخابات 2022. ومن المقرر أن تنتهي في 1 يناير 2027.
El Govern Riedel és el període de la història política de Mato Grosso do Sul que començarà amb la presa de possessió d'Eduardo Riedel com a governador de Mato Grosso do Sul, l'1 de gener de 2023, després d'haver derrotat el candidat Renan Contar a les eleccions de 2022.
[1] [2] إدواردو هو الحاكم الثاني عشر لماتو جروسو دو سول.
S'ha previst que finalitzi l'1 de gener de 2027.[1][2]
السيدة الأولى لماتو جروسو دو سول هي زوجة حاكم ماتو جروسو دو سول, حاليًا ، الشخص الذي يشغل هذا المنصب هو فاطمة أزامبوجا ، زوجة رينالدو أزامبوجا , اعتبارًا من 1 يناير 2022 ، التي ستشغل هذا المنصب ستكون Mônica Riedel ، زوجة إدوارد ريدل.
Aquesta llista reuneix les primera-damas de l'estat del Mato Grosso do Sul.
إيمان لوكير (ولدت أيمن قاسم في القاهرة) هي راقصة ومصممة رقصات وممثلة وناشطة في مجتمع الميم.
Iman Le Caire (nascuda Ayman Kassem) (El Caire) és una ballarina i coreògrafa de dansa contemporània, actriu i activista LGBTQ+ egípcia.
كانت راقصة ومصممة رقص في دار الأوبرا المصرية عندما اضطرت إلى الفرار من مصر لتجنب الاضطهاد لانتمائها إلى مجتمع مجتمع الميم. في عام 2008، هربت إلى الولايات المتحدة، التي منحتها اللجوء السياسي، واستقرت في نيويورك، حيث تمكنت أخيرًا من الانتقال الجسدي لتصبح امرأة.[1] تعمل هناك كفنانة وراقصة وممثلة. جعله نشاطه شخصية بارزة في مجتمعات مجتمع الميم في المدينة، بالإضافة إلى Fire Island Pines و Cherry Grove.[2][3]
Era ballarina i coreògrafa de l'Òpera del Caire quan va haver de fugir d’Egipte per evitar ser perseguida pel fet de pertànyer a la comunitat LGBTQ+. L’any 2008 va fugir als Estats Units, que li van concedir asil polític, i es va instal·lar a Nova York, on finalment va poder fer la transició física per convertir-se en dona.[1] Hi treballa com a artista, ballarina i actriu. El seu activisme l’ha convertit en una persona representativa dins de les comunitats LGBTQ+ de la ciutat, així com de Fire Island Pines i Cherry Grove.[2][3]
بدأت كممثلة في عام 2017 في Zolita: Fight like a girl وفي عام 2021 لعبت دور Layla في The Shuroo Process، من تأليف وإخراج Emrhys Cooper.[1] [2]
Es va iniciar com a actriu el 2017 a Zolita: Fight like a girl i al 2021 va fer el paper de Layla a The Shuroo Process, escrita i dirigida per Emrhys Cooper.[1][4]
وفاة جورج فلويد في مايو 2020 وانتحار سارة حجازي، وهي مثلية سُجنت بسبب عرضها علم قوس قزح في حفل موسيقي يدين قمع مصر القاسي لحقوق مجتمع الميم، يحثها على المشاركة بشكل أكثر فاعلية في الدفاع عن حقوق المثليين. مجموعة مجتمع الميم.[1]
La mort de George Floyd el maig de 2020 i el suïcidi de Sarah Hegazy, una lesbiana que havia estat empresonada per mostrar una bandera de l'arc de Sant Martí en un concert denúnica de la repressió despietada d'Egipte contra els drets LGBT, van instar-la a participar de manera més activa en la defensa dels drets del col·lectiu LGBTQ+.[1]
خلال جائحة كوفيد -19، ساعدت إيمان القاهرة عددًا كبيرًا من المتحولين جنسيًا على الفرار من بلدانهم الأصلية، حيث تعرضوا للاضطهاد.[1] أخيرًا، انضم إلى جمعية TransEmigrate، التي تساعد المتحولين جنسيًا الذين يحاولون الانتقال إلى بلدان أكثر أمانًا، حيث يشغل منصب مدير العلاقات العربية وعضو مجلس الإدارة. في عام 2021، أسست المنظمة الشقيقة Trans Asylias، والتي تساعد المتحولين جنسيًا على التقدم بطلب اللجوء. [1] [2]
Durant la pandèmia de la Covid-19 Iman Le Caire va ajudar un gran nombre de persones transgènere a fugir dels seus països d’origen, on eren perseguides.[1] Finalment, es va adherir a l’associació TransEmigrate, que ajuda a les persones transgènere que intenten traslladar-se a països més segurs, de la qual és gerent de relacions àrabs i membre de la junta directiva. L’any 2021 va fundar l'organització germana Trans Asylias, que ajuda a les persones transgènere a sol·licitar asil.[1][2]
في عام 2021، تم الاعتراف بها من قبل بي بي سي في قائمتها السنوية 100 امرأة.[1]
L'any 2021 va ser reconeguda per la BBC en la seva llista anual 100 Women.[1]
المراجع
Referències
مركز قاسيطة (بالعربية: قاسيطة)[1] (بالفرنسية: Kassita)[1] اللقب قاسيطة اجعونا تقسيم إداري البلد المغرب[2] إقليم الدريوش دائرة الريف خصائص جغرافية إحداثيات 34°53′00″N 3°44′00″W / 34.8833°N 3.73333°W / 34.8833; -3.73333 المساحة ؟؟؟ كم² السكان التعداد السكاني 2.675[3] نسمة (إحصاء 2014) الكثافة السكانية .. • عدد الأسر 596 (2014)[1][4] معلومات أخرى التوقيت 0 (0+ غرينيتش) الرمز البريدي 62522 الموقع الرسمي https://www.facebook.com/kassita.ma الرمز الجغرافي 6546218 تعديل مصدري - تعديل
Kassita (en àrab كاسيطا; en amazic ⴽⴰⵙⵉⵜⴰ) és una comuna rural de la província de Driouch, a la regió de L'Oriental, al Marroc. Segons el cens de 2014 tenia una població total de 2126 residents viuen al centre, anomenat Kassita; 8158 residents viuen en zones rurals.
المتحف القومي للحضارة المصرية هو متحف يقع في مدينة الفسطاط بالقاهرة علي مساحة 33.5 فدان. ويستوعب المتحف خمسين ألف قطعة أثرية تحكي مراحل تطور الحضارة المصرية بالإضافة إلى عرض لإنجازات الإنسان المصري في مجالات الحياة المختلفة منذ فجر التاريخ حتى وقتنا الحاضر، كما يحتوى على نماذج وصور فوتوغرافية ومخطوطات ولوحات زيتية وتحف فنية وآثار من العصر الحجري والفرعوني واليوناني الروماني والقبطي والعربي وحضارة السودان والعصر الحديث. ويطل موقع المتحف على بحيره طبيعية وهي بحيرة عين الصيرة.[3][4][5]
El Museu Nacional de la Civilització Egipcia és un museu situat a la ciutat de Fustat, El Caire, en una superfície de 33,5 acres. El museu allotja cinquanta mil objectes que expliquen les etapes del desenvolupament de la civilització egípcia, a més d’una mostra dels èxits de l’home egipci en diversos camps de la vida des dels albors de la història fins als temps actuals i moderns. El museu té vistes al llac natural Ain Al-Sira .
سيتم عرض مقتنيات المتحف في 9 قاعات منها معرض رئيسي دائم عن أهم إنجازات الحضارة المصرية، مع ستة معارض موضوعية تغطي فجر الحضارة، النيل، الكتابة، الدولة والمجتمع، الثقافة، المعتقدات والأفكار، ومعرض المومياوات الملكية.
Els fons del museu s’exhibirà en 9 sales, inclosa una exposició principal permanent sobre els èxits més importants de la civilització egípcia, amb sis exposicions temàtiques que abasten l’alba de la civilització, el Nil, l’escriptura, l’estat i la societat, la cultura, les creences i les idees, i una exposició de mòmies reials.
قاعة المومياوت
Saló de les mòmies
تهيئ القاعة للزوار أجواء منطقة وادي الملوك. وتضم القاعة 20 مومياء ملكية منهم 18 ملك، وملكتين من الأسرات السابعة عشر حتى الأسرة العشرين. أهم هذة المومياوت مومياء الملك سقنن رع، والملك تحتمس الثالث، والملكة حتشبسوت، والملك رمسيس الثاني، والملك رمسيس الثالث.[13]
El saló ofereix l'atmosfera de la Vall dels Reis amb l'exposició de 20 mòmies reials, inclosos 18 reis i dues reines, des de la dinastia XVII fins a la XX. La més important d’aquestes mòmies és la mòmia del rei Seqenen Ra, del rei Tuthmosis III, de la reina Hatshepsut, del rei Ramsès II i del rei Ramsès III . [1]
الافتتاح الجزئي
Obertura parcial
في فبراير 2017 افتتح خالد العناني وزير الآثار المتحف بشكل جزئي بحضور العديد من الشخصيات العامة العالمية والمحلية. تضمن الافتتاح قاعة عرض مؤقت حول "الحرف والصناعات المصرية عبر العصور"، على مساحة 1000 متر مربع تضم حوالي 420 قطعة أثرية تحكى تطور الحرف المصرية على مر العصور التاريخية وحتى الآن، تعرض القاعة 4 حرف هي الفخار، الأخشاب، النسيج ،الحلي، بالإضافة إلى وجود شاشات كبيرة تعرض عددًا من الأفلام الوثائقية التي تبرز تاريخ كل حرفة وتطورها.[1][2][3]
El febrer de 2017, Khaled El-Anany, ministre d’Antiguitats, va obrir parcialment el museu amb una sala d’exposicions temporals sobre “indústries i oficis egipcis a través dels segles”, en una superfície de 1.000 metres quadrats, contenint uns 420 artefactes que expliquen el desenvolupament de l’artesania egípcia al llarg dels temps històrics fins ara. [1] [2]
تعود فكرة إنشاء المتحف القومى للحضارة المصرية إلى عام 1982 عندما قامت يونسكو بالإعلان عن حملة دولية لإنشاء المتحف القومى للحضارة ومتحف النوبة بأسوان، وفي عام 1999 تم اختيار الموقع الحالي للمتحف بالفسطاط بدلاً من موقعه السابق بالجزيرة، وتم عمل الحفائر الأثرية بموقع المتحف في الفترة من 2000 حتى 2005، ووضع حجر الأساس لمبنى المتحف في عام 2002، بعد أعمال الحفائر التي نفذت في عام 2000.[6][7]
La idea d’establir el Museu Nacional de la Civilització Egipcia es remunta al 1982 quan la UNESCO va anunciar una campanya internacional per establir el Museu Nacional de la Civilització i el Museu Nubia a Assuan. [1] [2]
يقع المتحف القومي بمنطقة الفسطاط في مصر القديمة بالقرب من حصن بابليون ويطل على بحيرة عين الصيرة. تبلغ مساحة المتحف حوالي 33,5 فدان منها 130 ألف متر مربع من المباني، ومن المتوقع أن يضم 50 ألف قطعة أثرية من مختلف عصور مصر القديمة وحتى التاريخ المعاصر، ويضم مجموعة من المخازن لحفظ الآثار مجهزة بأحدث التقنيات.[1][8]
El Museu Nacional es troba a la zona de Fustat, a l' antic Egipte, a prop de la fortalesa de Babilònia i té vistes al llac Ain Al-Sira. El museu té una superfície d’unes 33,5 acres, inclosos 130.000 metres quadrats d’edificis. Es preveu allotjar 50.000 artefactes de diferents èpoques de l’antic Egipte fins a la història contemporània.
يشيد المتحف بتمويل مصري كامل يتوزع ما بين صندوق إنقاذ آثار النوبة بنسبة 45%، والمجلس الأعلى للآثار بنسبة 55%، فيما تقدم منظمة اليونسكو الدعم الفني في مجال التدريب، والاستشارات حول كيفية تنفيذ المتحف، بطرق علمية حديثة.[11]
El museu va ser financiat entre el Fons de rescat d’antiguitats de Nubia en un 45% i el Consell Suprem d’Antiguitats en un 55%, mentre que la UNESCO va proporcionar suport tècnic en el camp de la formació i les consultes sobre la seva implementació. [1]